Una joia de l'animació: 'La princesa Mononoke'

La princesa Mononoke és la pel·lícula d'animació que va presentar Hayao Miyazaki en l'escena cinematogràfica internacional com un realitzador a tenir en compte. Cinc anys abans, l'interessant film Porco Rosso (1992) ja havia tingut un cert ressò fora del Japó, tot i que Miyazaki ja era força conegut en l'escena internacional per haver estat el creador o haver participat (en molts casos, al costat de l'altre mestre de l'anime, Isao Takahata) en sèries de dibuixos animats tan famoses com Heidi, Marco, Anna de les Teules Verdes, Sherlock Holmes, Lupin III o Conan, el nen del futur. Però va ser el 1997, amb La princesa Mononoke, quan Miyazaki va aconseguir un ressò internacional que després es va veure confirmat amb la premiada El viatge de Chihiro, que va aconseguir l'Ós d'Or al festival de Berlin i l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació del 2002. Tots i els atacs rebuts pel simple fet de tractar-se d'una cinta de dibuixos animats i per ser una pel·lícula anterior a El viatge de Chihiro, a partir de l'èxit de la qual sempre és més fàcil afegir-se al carro de seguidors de Miyazaki, cal dir que La princesa Mononoke és una veritable joia de l'animació i una pel·lícula excel·lent, que segurament ha guanyat en profunditat amb el pas del temps. En aquest sentit, també cal destacar la magnífica banda sonora del músic Joe Hisaishi. Per fer La princesa Mononoke amb el seu mític Estudi Ghibli, el director va aprofitar una plantilla de 40 animadors amb molta experiència, però el mateix Miyazaki va acabar amb la mà embenada com el protagonista de la pel·lícula, després de sessions intensives de dibuix.

La princesa Mononoke explica una història ambientada en el Japó medieval, just quan el país nipó fa els primers passos cap a la industrialització. El tema de fons és habitual en el cinema de Miyazaki: les contradiccions entre el nou i el vell, les tensions que provoca el fet d'evolucionar i la destrucció del medi ambient. Així, la tranquil·litat d'un poble aïllat es veu alterada per la presència d'un senglar demoníac, que fereix al braç el príncep Ashitaka. El príncep salva la seua aldea de l'atac del senglar, però la ferida li provoca una maledicció que l'acabarà matant si no viatja cap a l'oest per esbrinar l'origen de la possessió de l'animal. Dalt del seu ren roig, Ashitaka emprèn un viatge que també és un viatge per descobrir-se a ell mateix, ja que cada vegada que deixa que el seu cor siga dominat per l'odi, aconsegueix una força sobrehumana que li permet derrotar els enemics, però també que la maledicció es puga estendre més ràpidament pel seu cos. Durant la seua aventura, Ashitaka ha d'enfrontar-se a uns samurais que estan arrasant un poble de pagesos, però també ha de prendre part en la guerra entre els habitants de la Ciutat del Ferro i els esperits protectors d'un bosc verge.




En aquest sentit, Miyazaki va voler fugir de la recreació idíl·licia del Japó medieval de samurais i camperols que s'ha implantat en l'imaginari col·lectiu a partir de les pel·lícules de directors com Akira Kurosawa, i va donar més protagonisme a les divinitats amb formes d'animals i especialment a la Ciutat del Ferro, ja que eren molts els poblats que es dedicaven exclusivament a l'explotació de mines i a la producció de ferro. La Ciutat del Ferro està governada per Lady Eboshi, que ha creat una fundició en què sobretot treballen antigues prostitutes i leprosos, i que ha iniciat una guerra amb els senglars per talar els boscos i poder explotar les mines de les muntanyes. A la Ciutat del Ferro, el príncep Ashitaka descobreix que Lady Eboshi ha estat la causant de la seua maledicció, ja que en una batalla va ferir el senglar Nago amb una bala de ferro que va fer-lo embogir. A banda, un altre fet que portarà Ashitaka a propiciar la pau entre humans i animals és la presència de San, una jove mig salvatge que va crèixer amb els llops, i que és la princesa Mononoke del títol de la pel·lícula. El príncep Ashitaka intenta fer de mediador entre Eboshi i San, ja que a més simpatitza amb els humans però també amb els animals. Però San i Eboshi estan encegades per l'odi, i Ashitaka no pot evitar que finalment esclate la guerra. Paral·lelament, un poderós samurai ha ordenat les seues tropes que ataquen la ciutat per prendre-li el ferro, i els agents de l'emperador s'alien amb Lady Eboshi, ja que consideren que el cap del gran Esperit del Bosc li atorgarà la immortalitat.

La princesa Mononoke va aconseguir desbancar Titanic com a pel·lícula més taquillera al Japó, però la seua projecció internacional es va veure afectada per una mala política de distribució per part de Disney i Miramax. De fet, hi ha una anècdota que explica que Miramax va intentar retallar la pel·lícula per fer-la més atractiva al mercat nord-americà, però que un dels productors de l'Estudi Ghibli va evitar-ho enviant-los una katana autèntica amb una nota en què es llegia: Sense talls.


Tot seguit, podeu veure els primers cinc minuts de la pel·lícula...

Watch La princesa Mononoke in Lifestyle View More Free Videos Online at Veoh.com
... o bé veure la pel·lícula completa que hem trobat penjada a You Tube...

Una joia de l'animació: 'La princesa Mononoke'

4/17/2009 animació, anime, cinema, conan el nen del futur, el viaje de chihiro, especial 100 anys d'animació, Hayao Miyazaki, heidi, la princesa mononoke, marco, porco rosso, sherlock holmes, televisió

Els Simpson, nova capçalera

Aquest cap de setmana, coincidint amb el 55è aniversari de Mat Groening, el creador de The Simpsons, també s'ha donat a conèixer la nova capçalera de la sèrie de dibuixos animats més longeva de la televisió nord-americana. Al desembre d'enguany, Els Simpson faran 20 anys en antena i, tot i els canvis que s'han introduït a la traça dels dibuixos al llarg d'aquest temps, la capçalera de la sèrie s'havia mantingut sempre igual, a excepció de les frases de càstig que escriu Bart a la pissarra i l'escena final del sofà. Ahir, als Estats Units, la sèrie va començar a emetr'es en format d'alta definició panoràmic (això explica la frase a la pissarra de Bart, HDTV is worth every cent). En aquest sentit, és d'agrair que els responsables d'Els Simpson hagen decidit mantenir aquest moment clàssic, així com l'escena del sofà, que en la nova capçalera té un protagonisme especial, ja que el moble intenta fugir de la família groga i els Simpson el persegueixen per tot el món. Actualment, la cadena FOX nord-americana emet la vintena temporada de la sèrie, i a finals de l'any passat va confirmar la continuïtat de Homer, Bart i companyia, com a mínim, durant tres temporades més. Tot seguit, teniu la nova capçalera de The Simpsons...

Els Simpson, nova capçalera

2/16/2009 animació, especial 100 anys d'animació, simpsons, tecnologia, televisió

Els dibuixos de Superman, al nou portal de Joost

El portal de vídeos Joost, del qual ja hem parlat altres vegades, ha anunciat aquesta setmana una novetat interessant: els curtmetratges de dibuixos animats de Superman que els estudis Fleischer van produir entre el 1941 i el 1943 per al cinema. Max Fleischer va ser un dels pioners de l'animació, creador de Betty Boop i responsable també de l'adaptació cinematogràfica de Popeye. Amb el seu germà Dave, va crear la rotoscòpia, una tècnica d'animació que consisteix en utilitzar imatges reals per crear els dibuixos animats, i també va inventar el rotògraf, un instrument que permetia incorporar els dibuixos animats a les imatges reals. Els seus 17 curtmetratges de Superman, personatge que només feia tres anys que havia fet la seua primera aparició a la revista Action Comics, són una autèntica joia de l'animació, tot i que ja han passat gairebé 70 anys. Vista la popularitat del personatge, la Paramount va encarregar una sèrie de curtmetratges als estudis Fleishcher, que al nostre país s'han editat en dos DVDs a un preu molt econòmic. Però si no els heu vist o us costa trobar-los, podeu anar fins a Joost (transformat des de fa uns mesos en un portal amb un esperit més social, i pel qual podeu utilitzar el vostre usuari de Facebook), i veure els vídeos clàssics de Superman amb una qualitat d'imatge i so extraordinària. A més, la nova versió de Joost permet incrustrar els vídeos als vostres blocs...



Més informació:
-Superman, los dibujos animados de Fleischer
-Joost abandona el escritorio, se traslada a la web y se vuelve más social

Els dibuixos de Superman, al nou portal de Joost

2/01/2009 animació, betty boop, cinema, còmics, especial 100 anys d'animació, internet, joost, popeye, superman, tecnologia

100 anys d'animació: 'Los viajes de Gulliver'

Los viajes de Gulliver, dels germans Max i Dave Fleischer, va ser el segon llargmetratge d'animació de la història (1939), just després de Blancanieves y los siete enanitos, que Walt Disney havia produït només dos anys abans. Vaig veure aquesta pel·lícula quan era menut a la televisió i després, ja de gran, no vaig poder evitar comprar-me el DVD, i encara reviso Los viajes de Gulliver molt sovint. La pel·lícula no és tan bona com Blancaneus, però sí va representar un altre punt d'inflexió important en la creació de dibuixos animats. Els germans Fleischer, assetjats per la censura del codi Hays (que van promulgar l'any 1934, i que representava la primera cotilla moral per a les pel·lícules), havien perdut pistonada amb el seu personatge femení més conegut, la sensual Betty Boop, i es jugaven el seu prestigi com a estudi amb només una carta, Popeye el marino, que en aquella època encara competia amb popularitat amb el ratolí Mickey de Disney.
Amb tot, la seua distribuidora, Paramount Pictures, va ordenar els germans Fleischer que imitessen l'estil i el contingut dels dibuixos animats de Disney, i això és una cosa que es nota molt a Los viajes de Gulliver, adaptació de la primera part del llibre de Jonathan Swift. Per començar, el projecte havia de ser primer una aventura llarga de Popeye al país de Lil·liput, però Max Fleischer va descartar-ho perquè no volia que semblés una paròdia. A més, hi havia el precedent recent d'un episodi de Michey Mouse en què el ratolí també feia de Gulliver. Però l'èxit de l'estil gràfic i el to imposat per Disney a Blancanieves y los siete enanitos va acabar impregnant la pel·lícula dels germans Fleischer, que fins i tot van introduir els personatges dels prínceps David i Gloria, molt més humans que la resta d'habitants diminuts de Li·liput i del país veí de Blefuscu, perquè així recordessen la Blancaneus i el seu príncep. De fet, les diferències de tamany estaven molt de moda, ja que, a més a més dels nans de Blancaneus, als cinemes feia poc que també s'havia vist un gegant molt més animal, el goril·la King Kong i la seqüela El hijo de Kong, totes dues del 1933. De fet, hi ha un moment en què Gulliver agafa la princesa amb la mà com feia King Kong amb l'actriu Fay Wray. Després, també agafa el príncep i fa que Glòria endevine en quina mà es troba David. De fet, sembla que la influència és mútua, ja que hi ha un episodi de la novel·la original en què un mico gegant agafa Gulliver per la finestra i puja dalt d'un edifici. Un altre moment màgic és quan Gulliver accepta treballar al costat de la gent de Lil·liput, i els soldats passen per sota de les seues cames, com si el protagonista fos un arc de la victòria; si bé la pel·lícula és en realitat una gran cinta antibel·licista, que segurament presagiava les tensions internacionals prèvies a la Segona Guerra Mundial. De fet, els regnes de Li·liput i Blefuscu estan enemistats per una qüestió tan estúpida com quina és la cançó romàntica que haurien de cantar a la boda entre Glòria i David.
Malauradament, no tot és tan bo a Los viajes de Gulliver, i cal lamentar l'estil excessivament caricaturesc i antipàtic dels habitants de Lil·liput. Potser aquesta era la revenja personal dels germans Fleischer, que potser haurien apostat per un dibuix molt més realista aprofitant l'invent patentat per Max, l'anomenat rotoscopi, que permetia els animadors crear dibuixos animats a partir d'imatges reals. Una tècnica d'animació que es nota en els moviments del personatge de Gulliver, i que Disney també havia aprofitat per a la seua Blancaneus. En qualsevol cas, a canvi d'imitar l'estil de Walt Disney, els Fleischer van aconseguir de la Paramount els diners suficients per construir un estudi més gran a Miami, on van produir la pel·lícula, que va estrenar-se a les vacances de Nadal de 1939. Tot i que Los viajes de Gulliver no va repetir l'èxit comercial de Blancanives y los siete enanitos, la injecció econòmica va servir els germans Fleischer per afrontar un altre projecte encara més important, la sèrie de curtmetratges sobre Superman, amb el qual van rebre una nominació als Oscar.

100 anys d'animació: 'Los viajes de Gulliver'

8/26/2008 animació, betty boop, blancanieves y los siete enanitos, ciència-ficció, especial 100 anys d'animació, king kong, literatura, los viajes de gulliver, popeye, superman

100 anys d'animació: 'Jonny Quest'

Aquesta setmana s'ha celebrat el 100è aniversari del cinema d'animació, ja que el 17 d'agost del 1908 es va estrenar el primer curtmetratge animat de la història del cine. Es tractava de la pel·lícula Fantasmagorie, en què Emile Cohl va animar més de 700 dibuixos de tinta negra sobre paper, però impressos en negatiu perquè semblessen dibuixos de guix en una pissarra. Per contribuir al nostre homenatge al centenari del cinema d'animació, nosaltres iniciarem una sèrie d'articles dedicats a pel·lícules o sèries d'animació que ens han tocat la fibra. Començarem per la mítica Jonny Quest, una producció d'aventures i ciència-ficció de la productora Hanna-Barbera i que la cadena ABC va estrenar en prime time la temporada 1964-65, amb un total de 26 episodis. La sèrie va ser creada i dissenyada per Doug Wildey al costat del mític Alex Toth, de qui ja us vam parlar amb motiu de la seua mort, l'any 2006. La idea era recuperar per a la televisió el drama i la tensió dels serials radiofònics, així com la fantasia dels còmics. De fet, la inspiració principal per fer Jonny Quest va ser el serial de ràdio Jack Armstrong (1933-1951), del qual la Hanna-Barbera va intentar fer una adaptació que finalment no va prosperar per problemes amb els propietaris dels drets. Amb tot, alguns dels dibuixos fets per a l'episodi pilot van aprofitar-se per als crèdits finals de Jonny Quest...





Altres fonts que van inspirar Jonny Quest són el còmic Terry i els Pirates, també protagonitzat per un nen aveturer, i la pel·lícula James Bond i el doctor No. La sèrie Jonny Quest relata les aventures d'un jove d'entre deu i onze anys que acompanya el seu pare, el doctor Benton C. Quest. En la versió original, la veu del jove Jonny Quest anava a càrrec de l'actor Tim Matheson, que després va participar en altres sèries mítiques com Bonanza, El Virginiano, The Quest (al costat d'un jove Kurt Russell) i en la pel·lícula Desmadre a la americana, de John Landis. Més recentment, també ha aparegut en sèries com Caso abierto, Sin rastro i Shark, però sobretot és conegut per interpretar el vicepresident John Hoynes a El ala oeste de la Casa Blanca. Altres personatges principals de la sèrie eren l'agent especial Race Bannon, que també pilotava el jet a propulsió en què viatjaven els protagonistes, i el xiquet indi Hadji, germà adoptiu de Jonny Quest. De vegades, Hadji tenia poders telequinètics i era un dels secundaris més interessants. Un apartat a banda es mereix el gosset Bandit (aquí conegut com Bandido), un bulldog que era el contrapunt còmic del grup, i que els acompanyava en els seus viatges arreu del món per enfrontar-se a enemics terribles i lluitar contra robots espies, monstres elèctrics, mòmies o tot tipus d'animals prehistòrics. Especialment memorable és la sintonia de Jonny Quest, una tema de jazz que havia composat Hoyt Curtin, músic habitual dels dibuixos de la Hanna-Barbera. Aquesta gran sèrie d'animació, de la qual encara es van fer més episodis als anys vuitanta i noranta, no es va escapar de la polèmica, ja que va ser acusada per les associacions de pares per la seua violència i perquè Jonny Quest utilitzava armes de foc, així com per l'ús d'alguns estereotips racistes. Segons sembla, hi ha en marxa una versió cinematogràfica, que la Warner espera estrenar l'any 2010.
Tot seguit podeu veure, dividit en tres parts, l'episodi Mátalo Turu (Turu, el Terrible), el quinzè capítol de la sèrie i un dels més recordats pel seguidors de Jonny Quest...

100 anys d'animació: 'Jonny Quest'

8/20/2008 bonanza, caso abierto, ciència-ficció, còmics, el ala oeste de la casa blanca, especial 100 anys d'animació, fantasmagorie, jonny quest, ràdio, sèries, televisió