Les peticions dels fans han tingut el seu efecte i una de les obres mestres indiscutibles de Hayao Miyazaki, l'anime "Porco Rosso", arriba aquest dimecres per fi en DVD. Fins ara, ens havíem hagut de conformar amb l'edició en VHS i amb alguna còpia força bona en DivX que es compartia per internet. Però la distribuidora Aurum, que està reeditant en DVD i Blu-Ray totes les joies del mític Studio Ghibli, ha posat a la venda un imprescindible estoig metal·lic amb la pel·lícula que Miyazaki va dirigir l'any 1992, tot assolint un definitiu reconeixement internacional que va acabar de consolidar-se amb "La princesa Mononoke" (1997). A més de material promocional d'Studio Ghibli, l'edició en DVD també compta amb l'storyboard complet de la pel·lícula amb l'opció multiangle, els tràilers originals de Porco Rosso i una entrevista amb el productor Toshio Suzuki. D'altra banda, el DVD inclou la versió original en japonès i també pistes d'àudio en castellà, català, gallec i basc, així com subítols en castellà [veure aquí].
"Porco Rosso" explica la història d'un aviador molt poc habitual. Per començar, és un porc. "És millor ser un tocino que un feixista", comenta el personatge en un moment de la pel·lícula. Porco Rosso és víctima d'una maledicció que va sofrir anys enrera, i que va transformar el seu cos humà en el d'un porc enorme; però en realitat, aquest és el nom que rebien a Itàlia els soldats que, per motius polítics, es negaven a col·laborar amb el règim feixista de Mussolini. És en aquest Itàlia convulsa dels anys trenta que transcorre la trama de "Porco Rosso", i amb aquest aviador animalitzat que treballa com a caçador de recompenses i protector dels vaixells que pateixen l'atac dels pirates en el mar Adriàtic, però amb una història idealitzada i retrotecnològica, molt pròpia de l'obra de Miyazaki, en què els avions són molt més que aparells voladors. De fet, al marge de la seua simpatia per la natura i la tradició, Miyazaki també impregna les seues pel·lícules de màquines i sobretot d'aparells voladors, amb escenes espectaculars de vols aeris. Sobretot, cal destacar l'hidroavió roig de "Porco Rosso", amb escenes memorables entre els núvols del Mediterrani. De fet, diuen que la seua simpatia pels avions és per tradició familiar, ja que el seu pare va treballar en una fàbrica d'avions de guerra que era propietat del seu tiet.
Avui surt a la venda en DVD la pel·lícula Ponyo en el acantilado, l'última joia del mestre de l'animació japonesa Hayao Miyazaki. La versió senzilla costa uns 18 euros i, a més de la pel·lícula amb versió original i doblada al castellà, català i euskera, també inclou un tràiler promocional dels altres títols de l'Studio Ghibli i un karaoke per cantar amb Ponyo. D'altra banda, la versió amb dos discos, amb estuig metàl·lic, costa uns 24 euros i el segon DVD inclou els storyboards, el tràiler original japonès, el tràiler original espanyol, i el karaoke Canta con Ponyo, amb una versió de la cançó original. En aquesta pel·lícula, Sosuke, un xiquet de cinc anys, viu a dalt d'un penya-segat que dóna al mar. Un matí, mentre juga a la platja, es troba amb una peixet de colors anomenat Ponyo, atrapat en un pot de melmelada. Sosuke el rescata i el posa en un poal verd de plàstic. Ponyo i Sosuke senten una fascinació mútua. Ell li diu: No et preocupis, et protegiré i cuidaré de tu. Però el pare de Ponyo, que en un altre temps va ser humà i ara és bruixot, viu al fons del mar i vol obligar el peixet (que vol convertir-se en una xiqueta humana) a tornar a les profunditats de l'oceà.
D'altra banda, tot coincidint amb la comercialització de Ponyo en DVD, Aurum ha posat en marxa a internet un web oficial en castellà del mític Studio Ghibli. En aquest web, els seguidors de les pel lícules d'aquest emblemàtic estudi de cinema d'animació japonès tindran accés a tota la informació relativa als llançaments dels nous títols, els drets de distribució dels quals són d'Aurum Producciones. A la pàgina es penjarà puntualment informació sobre els detalls de les edicions, reedicions, estrenes, continguts, i notícies relacionades amb les pel·lícules del mestre Miyazaki i els seus col.laboradors. De fet, a més de Ponyo en el acantilado, Aurum també ha editat en DVD la pel·lícula Susurros del corazón, encara inèdita al nostre país, i ha previst reestrenar als cinemes la mítica El meu veí Totoro, el proper 30 d'octubre. Per la seua banda, Totoro arribarà al DVD el proper 9 de desembre, juntament amb Pompoko. Posteriorment s'aniran editant en DVD la resta de títols de l'Studio Ghibli, tot destacant Nausicaä i Porco Rosso.
Aquest cap de setmana ha arribat a les pantalles dels cinemes del nostre país l'esperada Ponyo en el acantilado, l'última pel·lícula de Hayao Miyazaki, a qui com haureu vist hem dedicat una sèrie d'apunts en aquest bloc. Aquesta era, per tant, la raó de tant parlar de Miyazaki aquests dies. El film Ponyo en el acantilado és una adaptació ben lliure del clàssic La Sireneta, el conte d'Andersen, ja que explica la història de Sosuke, un xiquet de cinc anys que jugant a la platja es troba una peixeta de colors anomenada Ponyo, amb el cap atrapat en un pot de melmelada. Sosuke la rescata i el xiquet i la sinereneta es fan molt amics, però el pare de Ponyo, que és un bruixot que viu al fons de l'oceà, l'obliga a tornar amb ell. Així, tot s'embolica encara més quan la peixeta decideix ser humana i s'escapa per tornar amb Sosuke, que els crítics han identificat amb el fill de Miyazaki, Goro, amb qui el director ha volgut reconciliar-se després d'haver criticat públicament la seua primera pel·lícula, Cuentos de Terramar. En aquest senttit, Miyazaki sembla haver tornat a un anime més tendre i infantil, després de les històries amb aires tètrics i de malson de pel·lícules com La princesa Mononoke, El viatge de Chihiro i El castell ambulant. Amb tot, alguns crítics ja han advertit que també pot haver una doble lectura a Ponyo en el acantilado, ja que Miyazaki presenta una altra història amb un fort missatge ecologista, i amb un fons marí ple de criatures properes a la literatura de Lovecraft, ja que les forces oceàniques envairan la terra per aconseguir el retorn de la sireneta. Siga com siga, també es tracta del retorn de Miyazaki a l'animació tradicional i totalment artesanal, si bé el director japonès només havia utilitzat l'animació per ordinador en el sistema de producció de les seues pel·lícules i intentant que la tècnica digital no es notés gens ni mica. De fet, la pel·lícula es composa de 170.000 dibuixos fets a mà. Tota una declaració de principis per a una pel·lícula que només al Japó ja ha recaptat més de 175 milions de dòlars, i que ara arriba al nostre país precedida de crítiques excel·lents.
Ja hem repassat alguns aspectes de la biografia i de la filmografia del director Hayao Miyazaki. Ara aprofundirem una mica més en aquells elements de les seues pel·lícules, que fan que Miyazaki siga considerat com un dels mestres indiscutibles de l'anime. A grans trets, ens trobem un ric imaginari infantil, amb un primer interès pels temes europeus i la ciència-ficció, que més endavant es transforma en la màgia i fantasia dels films que suposen la seua reconciliació amb els temes japonesos. La part més tendra i fins i tot cursi de les seues produccions cal atribuir-les, a més a més, al fet de compartir molts projectes amb Isao Takahata. En primer lloc, és obligat parlar de la figura de l'heroi en l'obra de Miyazaki, gairebé sempre protagonistes femenines amb molt de valor però també molt sensibles. És el cas de les heroïnes de Nausicaä de la Vall del Vent, El viatge de Chihiro o El castell ambulant. S'ha dit que aquestes protagonistes de caràcter fort, però també fràgils, són una encarnació de la mare de Miyazaki, que va caure malalta quan el cineasta encara era molt petit. En molts casos, les protagonistes són víctimes d'un encanteri -metàfora de la malaltia-, com a El viatge de Chihiro i a El castell ambulant. A més, la mare de Miyazaki va ser una dona rebel en la societat estricta del Japó de la postguerra, que va introduir el petit en l'hàbit de la lectura.
Un altre aspecte determinant de l'obra de Miyazaki és el seu fort sentiment ecologista. El missatge conservacionista de la sèrie Conan, el nen del futur, o el bosc tòxic de Nausicaä, així com les divinitats deLa princesa Mononoke, són una mostra més que evident de l'ecologisme de Miyazaki, l'animació del qual té molta cura en reproduir la bellesa de la natura. De la mateixa manera, els personatges que no respecten el medi ambient són castigats: els pares de Chihiro es converteixen en uns porcs després de travessar un bosc amb el cotxe, a tota velocitat, i els Déus dels boscos de La princesa Mononoke es transformen en bèsties salvatges per protegir la natura de la voracitat dels humans. De fet, els porcs són una constant en l'obra de Miyazaki: hi ha porcs a Chihiro, a Monoke i també, evidentment, a Porco Rosso.
El to nostàlgic de les seues pel·lícules, amb el tema central de la infantesa perduda, és un altre tret característic de la filmografia de Miyazaki. Amb tot, les produccions del director de Mi vecino Totoro són força optimistes, amb una certa inclinació cap als finals feliços. Tot i així, Miyazaki es declara pessimista, i d'aquí la duresa d'alguns finals agredolços, com els de La princesa Mononoke. De fet, com a persona fidel a les tradicions i a la mitologia japonesa, Miyazaki no pot evitar els personatges fantàstics de caràcters ambivalents, al límit entre el bé i el mal. D'altra banda, al marge de la seua simpatia per la natura i la tradició, Miyazaki també impregna les seues pel·lícules de màquines i sobretot d'aparells voladors, amb escenes espectaculars de vols aeris. Sobretot, cal destacar l'hidroavió roig de Porco Rosso, amb escenes memorables entre els núvols del Mediterrani. De fet, diuen que la seua simpatia pels avions és per tradició familiar, ja que el seu pare va treballar en una fàbrica d'avions de guerra que era propietat del seu tiet. En aquest sentit, les escenes d'acció i la velocitat, amb els personatges moguts per les màquines, damunt d'animals o directament corrents, són molt habituals a les pel·lícules de Miyazaki. Ningú ha fet uns dibuixos animats amb els personatges corrents com Miyazaki...
La propera estrena de la seua nova pel·lícula d'animació, Ponyo en el acantilado, ens obliga aquí a repassar la figura i la filmografia del mestre Hayao Miyazaki. Ja vam comentar en aquest bloc La princesa Mononoke, sens dubte una de les últimes joies de l'anime. Miyazaki va nàixer a Akebono-cho, Tòquio, el 5 de gener de l'any 1941. Com la majoria dels autors japonesos que van crèixer en un país derrotat durant la Segona Guerra Mundial, Miyazaki admirava les pel·lícules i els dibuixos animats procedents d'Europa i dels Estats Units, i no és cap casualitat que actualment se'l conega com el Disney japonès. Així, tot i que va començar estudiant ciències econòmiques, a la dècada dels seixanta va tenir la seua primera feina com a animador a la mítica Toei Animation, on va arribar a ser cap del sindicat (moltes vegades s'ha titllat Miyazaki de comunista). A la Toei va conèixer Isao Takahata, el director de La tumba de las luciérnagas, amb qui després va fundar els coneguts estudis Ghibli.
Amb Takahata, Miyazaki va col·laborar en sèries mítiques de dibuixos animats, com Heidi i Marco, realitzades per l'estudi Zuiyô Enterprise, que més endavant esdevindria una altra productora llegendària, la Nippon Animation. En aquesta època també participa en la sèrie Anna de les Teules Verdes i l'any 1978 dirigeix la seua primera sèrie, Conan, el nen del futur, que a casa nostra vam poder veure per TV3. L'any següent va estrenar el seu primer llargmetratge, El castell de Cagliostro, que en realitat és una pel·lícula d'un clàssic de l'anime, Lupin III. De fet, en aquesta època també col·labora en sèries animades com la mateixa Lupin III, Sherlock Holmes, Donetes, El gos de Flandes, Les aventures de Tom Sawyer o La història de l'adorable Polyanna.
Però durant uns anys, Miyazaki deixa de treballar en l'animació i es dedica sobretot a dibuixar còmics. Així, a partir del manga Nausicaä del Vall del Vent (1982), té l'oportunitat de fer-ne l'anime i al costat del seu company Takahata funda l'Estudi Ghibli. Una productora que ja és tot un referent al Japó, fins al punt que el 2001 van obrir el Museu Ghibli al poble de Mitaka, a uns vint minuts de Tòquio. El 1984 també dirigeix l'únic videoclip de la seua carrera, per a la cançó On your Mark del grup Chage and Aska, pel qual va rebre 100 milions de yens i el goig de tenir llibertat creativa absoluta. D'altra banda, les seues primeres pel·lícules per a l'Estudi Ghibli van ser l'adaptació de Nausicaä (1984), Làputa, el castell al cel (1986), El meu veí Totoro (1988), Nicky, l'aprenent de bruixa (1989) i Porco Rosso (1992). Amb aquesta última pel·lícula sobre un porc que pilota hidroavions en la Itàlia feixista, Miyazaki ja va rebre un reconeixement internacional que va consolidar-se amb La princesa Mononoke(1997) i sobretot amb El viatge de Chihiro (2001), que va rebre l'Ós d'Or a la Berlinale i també l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació. També va estar nominat a l'Oscar amb la pel·lícula següent, El castell ambulant (2004), i ara arriba aquesta Ponyo sobre penya-segat del mar (2008), que la crítica internacional ha valorat molt positivament.
La princesa Mononoke és la pel·lícula d'animació que va presentar Hayao Miyazaki en l'escena cinematogràfica internacional com un realitzador a tenir en compte. Cinc anys abans, l'interessant film Porco Rosso (1992) ja havia tingut un cert ressò fora del Japó, tot i que Miyazaki ja era força conegut en l'escena internacional per haver estat el creador o haver participat (en molts casos, al costat de l'altre mestre de l'anime, Isao Takahata) en sèries de dibuixos animats tan famoses com Heidi, Marco, Anna de les Teules Verdes, Sherlock Holmes, Lupin III o Conan, el nen del futur. Però va ser el 1997, amb La princesa Mononoke, quan Miyazaki va aconseguir un ressò internacional que després es va veure confirmat amb la premiada El viatge de Chihiro, que va aconseguir l'Ós d'Or al festival de Berlin i l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació del 2002. Tots i els atacs rebuts pel simple fet de tractar-se d'una cinta de dibuixos animats i per ser una pel·lícula anterior a El viatge de Chihiro, a partir de l'èxit de la qual sempre és més fàcil afegir-se al carro de seguidors de Miyazaki, cal dir que La princesa Mononoke és una veritable joia de l'animació i una pel·lícula excel·lent, que segurament ha guanyat en profunditat amb el pas del temps. En aquest sentit, també cal destacar la magnífica banda sonora del músic Joe Hisaishi. Per fer La princesa Mononoke amb el seu mític Estudi Ghibli, el director va aprofitar una plantilla de 40 animadors amb molta experiència, però el mateix Miyazaki va acabar amb la mà embenada com el protagonista de la pel·lícula, després de sessions intensives de dibuix.
La princesa Mononoke explica una història ambientada en el Japó medieval, just quan el país nipó fa els primers passos cap a la industrialització. El tema de fons és habitual en el cinema de Miyazaki: les contradiccions entre el nou i el vell, les tensions que provoca el fet d'evolucionar i la destrucció del medi ambient. Així, la tranquil·litat d'un poble aïllat es veu alterada per la presència d'un senglar demoníac, que fereix al braç el príncep Ashitaka. El príncep salva la seua aldea de l'atac del senglar, però la ferida li provoca una maledicció que l'acabarà matant si no viatja cap a l'oest per esbrinar l'origen de la possessió de l'animal. Dalt del seu ren roig, Ashitaka emprèn un viatge que també és un viatge per descobrir-se a ell mateix, ja que cada vegada que deixa que el seu cor siga dominat per l'odi, aconsegueix una força sobrehumana que li permet derrotar els enemics, però també que la maledicció es puga estendre més ràpidament pel seu cos. Durant la seua aventura, Ashitaka ha d'enfrontar-se a uns samurais que estan arrasant un poble de pagesos, però també ha de prendre part en la guerra entre els habitants de la Ciutat del Ferro i els esperits protectors d'un bosc verge.
En aquest sentit, Miyazaki va voler fugir de la recreació idíl·licia del Japó medieval de samurais i camperols que s'ha implantat en l'imaginari col·lectiu a partir de les pel·lícules de directors com Akira Kurosawa, i va donar més protagonisme a les divinitats amb formes d'animals i especialment a la Ciutat del Ferro, ja que eren molts els poblats que es dedicaven exclusivament a l'explotació de mines i a la producció de ferro. La Ciutat del Ferro està governada per Lady Eboshi, que ha creat una fundició en què sobretot treballen antigues prostitutes i leprosos, i que ha iniciat una guerra amb els senglars per talar els boscos i poder explotar les mines de les muntanyes. A la Ciutat del Ferro, el príncep Ashitaka descobreix que Lady Eboshi ha estat la causant de la seua maledicció, ja que en una batalla va ferir el senglar Nago amb una bala de ferro que va fer-lo embogir. A banda, un altre fet que portarà Ashitaka a propiciar la pau entre humans i animals és la presència de San, una jove mig salvatge que va crèixer amb els llops, i que és la princesa Mononoke del títol de la pel·lícula. El príncep Ashitaka intenta fer de mediador entre Eboshi i San, ja que a més simpatitza amb els humans però també amb els animals. Però San i Eboshi estan encegades per l'odi, i Ashitaka no pot evitar que finalment esclate la guerra. Paral·lelament, un poderós samurai ha ordenat les seues tropes que ataquen la ciutat per prendre-li el ferro, i els agents de l'emperador s'alien amb Lady Eboshi, ja que consideren que el cap del gran Esperit del Bosc li atorgarà la immortalitat.
La princesa Mononoke va aconseguir desbancar Titanic com a pel·lícula més taquillera al Japó, però la seua projecció internacional es va veure afectada per una mala política de distribució per part de Disney i Miramax. De fet, hi ha una anècdota que explica que Miramax va intentar retallar la pel·lícula per fer-la més atractiva al mercat nord-americà, però que un dels productors de l'Estudi Ghibli va evitar-ho enviant-los una katana autèntica amb una nota en què es llegia: Sense talls.
Tot seguit, podeu veure els primers cinc minuts de la pel·lícula...
"Porco Rosso" explica la història d'un aviador molt poc habitual. Per començar, és un porc. "És millor ser un tocino que un feixista", comenta el personatge en un moment de la pel·lícula. Porco Rosso és víctima d'una maledicció que va sofrir anys enrera, i que va transformar el seu cos humà en el d'un porc enorme; però en realitat, aquest és el nom que rebien a Itàlia els soldats que, per motius polítics, es negaven a col·laborar amb el règim feixista de Mussolini. És en aquest Itàlia convulsa dels anys trenta que transcorre la trama de "Porco Rosso", i amb aquest aviador animalitzat que treballa com a caçador de recompenses i protector dels vaixells que pateixen l'atac dels pirates en el mar Adriàtic, però amb una història idealitzada i retrotecnològica, molt pròpia de l'obra de Miyazaki, en què els avions són molt més que aparells voladors. De fet, al marge de la seua simpatia per la natura i la tradició, Miyazaki també impregna les seues pel·lícules de màquines i sobretot d'aparells voladors, amb escenes espectaculars de vols aeris. Sobretot, cal destacar l'hidroavió roig de "Porco Rosso", amb escenes memorables entre els núvols del Mediterrani. De fet, diuen que la seua simpatia pels avions és per tradició familiar, ja que el seu pare va treballar en una fàbrica d'avions de guerra que era propietat del seu tiet. 
