Los viajes de Gulliver, dels germans
Max i
Dave Fleischer, va ser el segon llargmetratge d'animació de la història (1939), just després de
Blancanieves y los siete enanitos, que
Walt Disney havia produït només dos anys abans. Vaig veure aquesta pel·lícula quan era menut a la televisió i després, ja de gran, no vaig poder evitar comprar-me el DVD, i encara reviso
Los viajes de Gulliver molt sovint. La pel·lícula no és tan bona com
Blancaneus, però sí va representar un altre punt d'inflexió important en la creació de dibuixos animats. Els germans
Fleischer, assetjats per la censura del
codi Hays (que van promulgar l'any 1934, i que representava la primera cotilla moral per a les pel·lícules), havien perdut pistonada amb el seu personatge femení més conegut, la sensual
Betty Boop, i es jugaven el seu prestigi com a estudi amb només una carta,
Popeye el marino, que en aquella època encara competia amb popularitat amb el ratolí
Mickey de
Disney.Amb tot, la seua distribuidora,
Paramount Pictures, va ordenar els germans
Fleischer que imitessen l'estil i el contingut dels dibuixos animats de
Disney, i això és una cosa que es nota molt a
Los viajes de Gulliver, adaptació de la primera part del llibre de
Jonathan Swift. Per començar, el projecte havia de ser primer una aventura llarga de
Popeye al país de
Lil·liput, però
Max Fleischer va descartar-ho perquè no volia que semblés una paròdia. A més, hi havia el precedent recent d'un episodi de
Michey Mouse en què el ratolí també feia de
Gulliver. Però l'èxit de l'estil gràfic i el to imposat per
Disney a
Blancanieves y los siete enanitos va acabar impregnant la pel·lícula dels germans
Fleischer, que fins i tot van introduir els personatges dels prínceps
David i
Gloria, molt més humans que la resta d'habitants diminuts de
Li·liput i del país veí de
Blefuscu, perquè així recordessen la
Blancaneus i el seu príncep. De fet, les diferències de tamany estaven molt de moda, ja que, a més a més dels nans de
Blancaneus, als cinemes feia poc que també s'havia vist un gegant molt més animal, el goril·la
King Kong i la seqüela
El hijo de Kong, totes dues del
1933. De fet, hi ha un moment en què
Gulliver agafa la princesa amb la mà com feia
King Kong amb l'actriu
Fay Wray. Després, també agafa el príncep i fa que
Glòria endevine en quina mà es troba
David. De fet, sembla que la influència és mútua, ja que hi ha un episodi de la novel·la original en què
un mico gegant agafa
Gulliver per la finestra i puja dalt d'un edifici. Un altre moment màgic és quan
Gulliver accepta treballar al costat de la gent de
Lil·liput, i els soldats passen per sota de les seues cames, com si el protagonista fos un arc de la victòria; si bé la pel·lícula és en realitat una gran cinta antibel·licista, que segurament presagiava les tensions internacionals prèvies a la
Segona Guerra Mundial. De fet, els regnes de
Li·liput i
Blefuscu estan enemistats per una qüestió tan estúpida com quina és la cançó romàntica que haurien de cantar a la boda entre
Glòria i
David.
Malauradament, no tot és tan bo a
Los viajes de Gulliver, i cal lamentar l'estil excessivament caricaturesc i antipàtic dels habitants de
Lil·liput. Potser aquesta era la revenja personal dels germans
Fleischer, que potser haurien apostat per un dibuix molt més realista aprofitant l'invent patentat per Max, l'anomenat
rotoscopi, que permetia els animadors crear dibuixos animats a partir d'imatges reals. Una tècnica d'animació que es nota en els moviments del personatge de
Gulliver, i que
Disney també havia aprofitat per a la seua
Blancaneus. En qualsevol cas, a canvi d'imitar l'estil de
Walt Disney, els Fleischer van aconseguir de la
Paramount els diners suficients per construir un estudi més gran a
Miami, on van produir la pel·lícula, que va estrenar-se a les vacances de Nadal de
1939. Tot i que
Los viajes de Gulliver no va repetir l'èxit comercial de
Blancanives y los siete enanitos, la injecció econòmica va servir els germans
Fleischer per afrontar un altre projecte encara més important, la sèrie de curtmetratges sobre
Superman, amb el qual van rebre una nominació als Oscar.
El portal de vídeos Joost, del qual ja hem parlat altres vegades, ha anunciat aquesta setmana una novetat interessant: els curtmetratges de dibuixos animats de Superman que els estudis Fleischer van produir entre el 1941 i el 1943 per al cinema. Max Fleischer va ser un dels pioners de l'animació, creador de Betty Boop i responsable també de l'adaptació cinematogràfica de Popeye. Amb el seu germà Dave, va crear la rotoscòpia, una tècnica d'animació que consisteix en utilitzar imatges reals per crear els dibuixos animats, i també va inventar el rotògraf, un instrument que permetia incorporar els dibuixos animats a les imatges reals. Els seus 17 curtmetratges de Superman, personatge que només feia tres anys que havia fet la seua primera aparició a la revista Action Comics, són una autèntica joia de l'animació, tot i que ja han passat gairebé 70 anys. Vista la popularitat del personatge, la Paramount va encarregar una sèrie de curtmetratges als estudis Fleishcher, que al nostre país s'han editat en dos DVDs a un preu molt econòmic. Però si no els heu vist o us costa trobar-los, podeu anar fins a Joost (transformat des de fa uns mesos en un portal amb un esperit més social, i pel qual podeu utilitzar el vostre usuari de Facebook), i veure els vídeos clàssics de Superman amb una qualitat d'imatge i so extraordinària. A més, la nova versió de Joost permet incrustrar els vídeos als vostres blocs...
