La nova sèrie de l'ABC està concebuda com una sèrie de masses, més que com una sèrie de culte que després esdevé un fenomen de masses. És a dir, segueix una estratègia narrativa més efectista, més senzilla de seguir i d'entendre, i també un ritme molt més ràpid. Així, aprofita algun dels trucs de guió que hem vist a Perdidos. Però, per començar, té un protagonista indiscutible, l'agent de l'FBI Mark Benford, i per tant no és una sèrie coral com si que ho és Lost. Sens dubte, el pitjor de tot ha estat la manera amb què resolen el primer misteri de la sèrie: de seguida descobreixen i tothom entèn que durant els 2 minuts i 17 segons que han estat inconscients han vist el seu futur, i més concretament el 29 d'abril del 2010. A més, en aquests dos primers episodis han abusat de l'ús dels flash bakcs dels personatges sobre els seus flash forwards, que han esdevingut massa redundants. A banda, una altra cosa que no ens agrada de Flash Forward és el to excessivament còmic d'alguna de les escenes, sobretot aquelles que passen a la seu de l'FBI. Tot i això, cal reconèixer que la sèrie té alguns cops bons, i que Flash Forward té molts dels requisits per ser un èxit.
D'entrada, en el primer episodi van utilitzar un seguit de trucs per enganxar els fans de Perdidos. Ho hem pogut llegir avui a través d'un missatge al grup de correu Delta Dharma, que ens ha enllaçat un article del bloc Seriesblog. Així, durant el capítol pilot hi hauria diverses referències als famosos números de Perdidos i a les taronges de John Locke. Però els més evidents són, i és veritat, l'escena en què un ocell s'estavella contra un vidre (com en el capítol de Perdidos dedicat a la infantesa de Walt), i sobretot un cartell de la companyia Oceanic Airlines i un autobús amb un anunci de Lost. Uns detalls que, en el nostre cas, no fan més que trencar-nos l'univers de sentit de la sèrie i la credibilitat de Flash Forward: no pot ser que, en una sèrie en què apareix una atractiu, Sonya Walger, que ja té un paper a Perdidos (Penny Widmore), apareguen elements de la ficció (Oceanic Airlines) i de la realitat (Lost). O una cosa o l'altra...
Molt d'acord amb l'article. Ja ho he comentat a altres blogs: em sembla més una successora de Prison Break que de LOST, perquè enganxa però els diàlegs són estandard i les resolucions patilleres. A més, et repeteixen mil cop el flashforward de cadascú, no fos cas que algú es perdés. Però bueno, de moment la seguiré veient perquè té un component addictiu innegable (de moment)
ResponEliminaperdona però amb 2 capítols de Lost, l'únic que et semblava era una espècie de reality i poc més.
ResponEliminaestàs comparant lost amb 5 temporades amb una sèrie que té 2 capítols, i que no sabem com anirà.
Si amb els dos primers episodis 'Lost' et va semblar un reality i poc més, tens un problema de mal gust, company.
ResponElimina