Ahir a la nit vam estar mirant l'últim capítol de la sèrie El cor de la ciutat, l'episodi número 1.906. Finalment, el capítol que va tancar la telenovel·la més llarga de TV3 va aconseguir aplegar 764.000 espectadors de mitjana, i va assolir el 24,2% de quota de pantalla a Catalunya. De fet, va batre el seu rècord de les tres últimes temporades. Tot i que feia temps que no miràvem la sèrie, a casa no ens vam voler perdre el darrer episodi (és una de les coses estranyes, gairebé inexplicables, que fem els telespectadors). Així, vam poder veure que en aquesta última temporada han tornat a Sant Andreu alguns dels personatges de les primeres temporades d'El cor..., que havien deixat el barri per diferents motius. Però no vam veure un dels personatges que més ens agradava dels primers capítols, el Ramon de les olives, interpretat magistralment per l'actor Ruben Ametllé. Quina mala llet, quin sarcasme, quin humor negre, quines contradiccions internes, quins grans diàlegs i frases memorables, quina tendresa, la del perdedor més important que ha donat mai la ficció produïda a Televisió de Catalunya. De fet, ja sabia que a Facebook hi ha un parell de grups que reclamaven el retorn del Ramon de les olives a El cor de la ciutat. Però malauradament, ahir només vam veure el Ramon de les olives a l'escena final, fugaçment, entre el públic que mirava l'actuació de la K fent la seua versió del Que tinguem sort, de Lluís Llach... En concret, el Ramon de les olives es veu perfectament en el minut sis amb vint-i-cinc segons del següent vídeo:
Com recordareu, el Ramon era el fill adoptiu de la Pilar Balaguer (Carme Fortuny), que es pensava que era la reencarnació d'un fill que havia mort en un accident de moto. El Ramon de les olives, que es deixa així perquè regenta una parada de venda d'olives al mercat, es va obsessionar amb la Mari, amb qui va aconseguir casar-se, tot i que ella no l'estimava. L'odi que sentia cap a la Mari el va portar a lluitar per la custòdia de la filla de la Mari, la Desi. Després, el Ramon va tenir una relació amb la Remei, a qui va acabar maltractant, i desprès, amb la Judith, una noia que havia conegut en una congregació religiosa en la que va buscar consol i refugi. Tot seguit, va apallissar en Nacho, un xicot de la Mari que l'havia violada. Després d'un temps fora, s'havia rehabilitat i era Mosso d'Esquadra, encara que les coses que havia fet en el passat li van acabar passant factura. De fet, en Nacho va sortit del coma i es va venjar d'ell acusant-lo de ser el violador del barri. Un secundari de luxe, que donava un joc increïble a les trames, i que El cor de la ciutat no hauria d'haver perdut mai de la vida.
Canal+ estrena aquesta nit, a partir de les 22.00 hores, la pel·lícula sobre el cas de Salvador Puig Antich que fa dos anys va dirigir Manuel Huerga. Com recordareu, el film tracta la història de Puig Antich, un anarquista de 25 anys, membre del Moviment Ibèric d'Alliberament, que feia robatoris a bancs per promoure la lluita obrera durant els últims anys del franquisme, ajudant també els vaguistes i els treballadors empresonats. Després d'un tiroteig en què va morir un subinspector de de la policia, Salvador (interpretat magistralment per l'actor Daniel Brühl) és detingut i empresonat a la Model de Barcelona. Però mentre espera un consell de guerra, es produeix l'atemptat mortal contra el president del govern, Carrero Blanco. D'aquesta manera, el jove anarquista es convertirà en la víctima que el règim de Franco necessita per tranquil·litzar els sectors més durs i també per enfortir la seua imatge. A partir d'aquí, els esforços desesperats dels advocats, de la família i dels companys de Puig Antich no serveixen per evitar que l'anarquista siga executat al març del 1974. En aquest sentit, la pel·lícula està basada en un llibre del periodista Francesc Escribano, tot i que Huerga també va tenir el suport de la família de Puig Antich, que encara lluita per aconseguir que els tribunals revisin la sentència que va condemnar-lo a mort. La qualitat del guió adaptat per Lluís Arcarazo va fer que Salvador (Puig Antich) guanyés un premi Goya, imposant-se a altres pel·lícules candidates, tan potents com Volver, Alatriste i El laberinto del fauno. A més, la música original de la pel·lícula és de Lluís Llach.
