[Cinema i periodisme] 'El precio de la verdad', aprèn a llegir entre mentides

A la pel·lícula El precio de la verdad (Shattered Glass), un film de Billy Ray produït l'any 2003 per Tom Cruise, el jove Stephen Glass és un redactor de plantilla de la pretigiosa revista d'actualitat i política The New Republic, l'única que pot presumir del fet de trobar-se a l'avió del president dels Estats Units, l'Air Force One. Grass està interpretat per l'actor Hayden Christensen, que recordareu pel seu paper del jove Anakin Skywalker a la nissaga d'Star Wars. La pel·lícula, que està basada en fets reals, explica la història d'aquesta promesa del periodisme polític de Washington, que l'any 1998 va caure en desgràcia quan va descobrir-se que en realitat s'inventava la majoria dels seus articles i reportatges. En aquest sentit, el film retrata com les rutines de producció periodístiques van facilitar que Glass s'inventés durant anys no només les històries que explicava, sinó les fonts que havia consultat per redactar els articles.




El clímax de la pel·lícula és quan Charles Lane (Peter Sarsgaard), que acaba de ser nomenat director de la revista, es veu obligat a acomiadar el més jove i prometedor dels seus reporters. Tot es destapa quan una publicació de la competència descobreix que Glass hauria pogut inventar-se un article de rabiosa actualitat empresarial, sobre un hacker menor d'edat que aconsegueix un contracte milionari amb una companyia de software que havia estat víctima del pirata informàtic. De mica en mica, Lane i els espectadors anem descobrint la veritat sobre Glass, i com anava teixint les seues invencions i evitant els controls dels seus caps. De fet, hem de tenir en compte que els mitjans de comunicació nord-americans tenen, en principi, un exhaustiu sistema de verificació de les fonts, en què els caps de redacció s'encarreguen de confirmar allò que escriuen els seus redactors, si és necesari tornant a trucar i entrevistant les persones amb què han parlat. Però Glass, amb la seua simpatia personal, la seua capacitat per explicar històries i coneixedor, també, de com funcionava aquesta rutina de control de les fonts, va aconseguir inventar-se molts dels seus reportatges durant anys.

El precio de la verdad tracta de l'ètica del periodisme, però també de l'equilibri de forces que es produeix en moltes redaccions, i de la dinàmica psicològica a les oficines. La pel·lícula esbossa com són els consells de redacció d'una revista als Estats Units, però encara és més interessant veure com un director amb pocs suports dins del seu equip ha de defensar primer el redactor acusat de mentir, però després ser prou valent com per voler descobrir la veritat i fer-la pública, amb totes les conseqüències. En aquest sentit, tant important és l'evolució del personatge de Glass (aquí Cristensen està sensacional) com el dilema personal i professional que ha d'afrontar Lane (també un Sarsgaard impecable, que per aquest paper va ser nominat al millor actor de repartiment als Globus d'Or de l'any 2004). D'altra banda, un dels aspectes més importants del guió i de la direcció de Billy Ray és la distància i l'objectivitat amb què ens explica els fets, com si El precio de la verdad fos també un exercici periodístic per reconstruir tot el que va passar perquè Glass pogués inventar-se almenys 27 dels seus 41 articles en una revista de prestigi.