Una raresa en la filmografia de John Huston

Tiempo, tiempo, ¿qué es el tiempo? Los suizos lo fabrican, los franceses lo atesoran, los italianos lo pierden, los americanos dicen que es oro, los hindúes dicen que no existe, y ya sabéis lo que yo digo, que el tiempo es un canalla". Això és el que diu el gran Peter Lorre en la pell de Julius O'Hara, un dels gàngsters patètics de La burla del diablo. La pel·lícula és una autèntica raresa en la filmografia de John Huston, que va dirigir-la l'any 1953, just entre el seu Moulin Rouge, amb la que va ser nominat a l'Oscar com a millor director i millor pel·lícula, i la seua memorable adaptació de Moby Dick. En realitat, La burla del diablo és un film irregular i molt menor, una coproducció entre els Estats Units, el Regne Unit i Itàlia que barreja la comèdia amb el cinema negre. A la pel·lícula, quatre estafadors esperen a un petit port italià la sortida d'un vaixell cap a l'Àfrica, al costat d'una parella que els serveix de tapadera, el nord-americà Billy (interpretat per Humphrey Bogart) i la seua dona Maria (Gina Lollobrigida). La seua intenció és embarcar-se i adquirir a l'Àfrica oriental unes terres amb unes grans reserves d'urani. Durant la seua estada al poble, en què Huston sembla fer també una aproximació clara al neorralisme i a la comèdia italiana dels anys cinquanta, els estafadors coneixen amb una parella d'anglesos, Gwendolen (Jennifer Jones) i el seu marit Harry, que en realitat també tenen el seu projecte propi amb els jaciments d'urani.

Segueix llegint l'article a Cinema-Classics.