'Johnny cogió su fusil', de Dalton Trumbo

El novel·lista i guionista Dalton Trumbo és un dels autors que millor simbolitza les víctimes de la cèlebre cacera de bruixes a Hollywood durant el macarthisme. Perseguit per les seues idees polítiques, Trumbo va haver de treballar sovint sota pseudònim, com a la pel·lícula The brave one (El bravo o El niño y el toro, d'Irving Rapper, 1956), que va signar amb el nom de Robert Rich, i per la qual va aconseguir l'Oscar al millor guió l'any 1957. Però com que el seu nom estava vetat a Hollywood, Trumbo no va poder recollir el premi, un greuge que no va ser reparat fins molts anys després, el 1975. També van haver de passar molts anys perquè la seua novel·la Johnny got his gun (1939) fos portada al cinema, i després de diferents projectes infructuosos, el mateix Trumbo va optar per dirigir-la l'any 1971. De fet, el guionista havia intentat que la dirigís Luis Buñuel, cineasta que al llarg de la seua filmografia havia rebutjat els convencionalismes burgesos i havia manifestat una especial predilecció pels personatges amputats i discapacitats. En aquest sentit, Buñuel fins i tot va col·laborar en un possible guió amb Trumbo, l'any 1962, però el projecte no va reeixir i forma part de les pel·lícules frustrades del geni de Calanda. A més, Buñuel va arribar a declarar que la versió que el mateix Trumbo va filmar el 1971 no li havia agradat gaire. En qualsevol cas, hi ha una escena totalment buñueliana: quan un Jesucrist interpretat per Donald Sutherland juga a cartes (un altre element habitual del cine de Buñuel) amb els soldats que han de pujar al tren que els portarà fins al front, on han de morir tots menys Johnny.

Johnny cogió su fusil és una pel·lícula clarament antibel·licista, però sobretot conté una forta defensa de l'eutanàsia. En aquest cas, el guionista de l'Espartaco d'Stanley Kubrick explica la història de Johnny Bonham, un jove nord-americà (interpretat per Timothy Bottoms) que després de l'entrada dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial decideix anar de voluntari a lluitar contra els alemanys. Però després de l'esclat d'una bomba, Johnny queda horriblement mutilat de cames i braços, en coma però amb el cervell plenament conscient, i els metges decideixen mantenir-lo en vida per poder experimentar i poder millorar en el futur l'atenció d'altres pacients. De fet, cal recordar que la majoria de novel·les pacifistes van ser escrites després de veure les conseqüències de la Gran Guerra, en què les batalles eternes a les trinxeres, l'ús d'una artilleria més sofisticada i l'armament químic provocaven milers de morts, però sobretot ferits de molta gravetat, les ferides dels quals s'infectaven per l'aigua estacanda de les trinxeres, els cadàvers en descomposició als filferros i la brutícia dels uniformes. Per tant, no és casualitat que la novel·la estiga ambientada a la Primera Guerra Mundial, i menys quan el 1939 el món es trobava just al límit de començar una altra guerra mundial, potser encara més terrible. En qualsevol cas, l'estrena de la pel·lícula l'any 1971 també va ser molt celebrada pels contraris a la guerra del Vietnam, en considerar-se una metàfora contra totes les guerres.

Per culpa de l'explosió i de la intervenció prematura dels metges, que encara no tenien els antibiòtics posteriors al descobriment de la penicil·lina, Johnny perd totes les extremitats, així com els sentits de la vista, l'oïda, l'olfacte i el gust. Reduït a un tronc vivent i pràcticament aïllat de la realiat, rememora els seus records més feliços i importants, fins que és incapaç de distingir la realitat i la ficció, per culpa de terribles malsons i de les al·lucinacions que pateix com a conseqüència de la medicació contra el dolor. Amb tot, després d'anys de tractaments i d'incomunicació, aconsegueix contactar amb els metges gràcies al codi Morse, tot movent el cap espasmòdicament. Així és com Johnny demana als metges que acaben d'una vegada amb la seua vida, però la seua petició és ignorada, i el seu cos inútil i immòbil és finalment abandonat en un magatzem, perquè els investigadors puguen continuar estudiant el seu comportament i fent avançar la medicina. En aquest sentit, Johnny cogió su fusil és una pel·lícula corprenedora i no gens còmoda de veure, que ens farà reflexionar sobre les guerres i sobre els límits de la medicina, però sobretot sobre el dret a morir dignament. De fet, és un dels primers films que va plantejar obertament el tema de l'eutanàsia. D'altra banda, des del punt de vista formal, és molt característica de Johnny cogió su fusil l'ús de la veu en off (que ens descobreix els pensaments i els sentiments del ferit) i la doble utilització del color i del blanc i negre, però amb un ús que no té res a veure amb el que és habitual al cinema. Així, el blanc i negre s'utiliza per al temps present, després de l'explosió i a les escenes mèdiques, amb una fotografia plena de contrallums en què Jules Brennen va homenatjar l'expressionisme alemany. En canvi, les escenes a color són per recordar els temps passat, com la relació frustrada amb la seua nòvia (Kathy Fields) i la infentesa idíl·lica de Johnny amb el seu pare (sensacional Jason Robards). Però després de les evocacions i de les escenes oníriques a tot color, Johnny sempre torna a la dura realitat en blanc i negre.

Tot seguit, podeu veure la pel·lícula íntegra en dues parts que hem pogut trobar al portal de vídeos de Google. Si el visualitzador no us funciona, cliqueu aquí per veure la primera part i la segona. Amb tots vosaltres, Johnny cogió su fusil...