100 anys d'animació: 'Los viajes de Gulliver'

Los viajes de Gulliver, dels germans Max i Dave Fleischer, va ser el segon llargmetratge d'animació de la història (1939), just després de Blancanieves y los siete enanitos, que Walt Disney havia produït només dos anys abans. Vaig veure aquesta pel·lícula quan era menut a la televisió i després, ja de gran, no vaig poder evitar comprar-me el DVD, i encara reviso Los viajes de Gulliver molt sovint. La pel·lícula no és tan bona com Blancaneus, però sí va representar un altre punt d'inflexió important en la creació de dibuixos animats. Els germans Fleischer, assetjats per la censura del codi Hays (que van promulgar l'any 1934, i que representava la primera cotilla moral per a les pel·lícules), havien perdut pistonada amb el seu personatge femení més conegut, la sensual Betty Boop, i es jugaven el seu prestigi com a estudi amb només una carta, Popeye el marino, que en aquella època encara competia amb popularitat amb el ratolí Mickey de Disney.
Amb tot, la seua distribuidora, Paramount Pictures, va ordenar els germans Fleischer que imitessen l'estil i el contingut dels dibuixos animats de Disney, i això és una cosa que es nota molt a Los viajes de Gulliver, adaptació de la primera part del llibre de Jonathan Swift. Per començar, el projecte havia de ser primer una aventura llarga de Popeye al país de Lil·liput, però Max Fleischer va descartar-ho perquè no volia que semblés una paròdia. A més, hi havia el precedent recent d'un episodi de Michey Mouse en què el ratolí també feia de Gulliver. Però l'èxit de l'estil gràfic i el to imposat per Disney a Blancanieves y los siete enanitos va acabar impregnant la pel·lícula dels germans Fleischer, que fins i tot van introduir els personatges dels prínceps David i Gloria, molt més humans que la resta d'habitants diminuts de Li·liput i del país veí de Blefuscu, perquè així recordessen la Blancaneus i el seu príncep. De fet, les diferències de tamany estaven molt de moda, ja que, a més a més dels nans de Blancaneus, als cinemes feia poc que també s'havia vist un gegant molt més animal, el goril·la King Kong i la seqüela El hijo de Kong, totes dues del 1933. De fet, hi ha un moment en què Gulliver agafa la princesa amb la mà com feia King Kong amb l'actriu Fay Wray. Després, també agafa el príncep i fa que Glòria endevine en quina mà es troba David. De fet, sembla que la influència és mútua, ja que hi ha un episodi de la novel·la original en què un mico gegant agafa Gulliver per la finestra i puja dalt d'un edifici. Un altre moment màgic és quan Gulliver accepta treballar al costat de la gent de Lil·liput, i els soldats passen per sota de les seues cames, com si el protagonista fos un arc de la victòria; si bé la pel·lícula és en realitat una gran cinta antibel·licista, que segurament presagiava les tensions internacionals prèvies a la Segona Guerra Mundial. De fet, els regnes de Li·liput i Blefuscu estan enemistats per una qüestió tan estúpida com quina és la cançó romàntica que haurien de cantar a la boda entre Glòria i David.
Malauradament, no tot és tan bo a Los viajes de Gulliver, i cal lamentar l'estil excessivament caricaturesc i antipàtic dels habitants de Lil·liput. Potser aquesta era la revenja personal dels germans Fleischer, que potser haurien apostat per un dibuix molt més realista aprofitant l'invent patentat per Max, l'anomenat rotoscopi, que permetia els animadors crear dibuixos animats a partir d'imatges reals. Una tècnica d'animació que es nota en els moviments del personatge de Gulliver, i que Disney també havia aprofitat per a la seua Blancaneus. En qualsevol cas, a canvi d'imitar l'estil de Walt Disney, els Fleischer van aconseguir de la Paramount els diners suficients per construir un estudi més gran a Miami, on van produir la pel·lícula, que va estrenar-se a les vacances de Nadal de 1939. Tot i que Los viajes de Gulliver no va repetir l'èxit comercial de Blancanives y los siete enanitos, la injecció econòmica va servir els germans Fleischer per afrontar un altre projecte encara més important, la sèrie de curtmetratges sobre Superman, amb el qual van rebre una nominació als Oscar.