'Los inmortales', Queen i 'New Amsterdam': qui vol viure per sempre?

És una de les el·lipsis més boniques de la història del cinema i forma part de la pel·lícula 'Los inmortales' (1986), que aquesta nit comentem al programa Districte 21 de Canal 21 Ebre. El film de l'australià Russell Mulcahy va ser protagonitzat per Christopher Lambert, que només dos anys abans havia saltat a la fama internacional interprentant 'Greystoke. La leyenda de Tarzán, el rey de los monos'. Completaven el repartiment Rosanne Hart, Clancy Brown i Sean Connery, amb un dels seus papers més memorables. La pel·lícula estava ambientada en el 'contemporani' 1984, però també en el segle XVI, ja que el seu protagonista, l’escocès Connor MacLeod, pertany a una raça d’immortals que només poden morir si se’ls talla el cap. Així, el destí dels Immortals és lluitar entre ells en duels, al llarg de la història i en diversos llocs del món, fins assolir el Premi que només obtindrà el guanyador del duel final. 'Només en pot quedar un', és el lema que no deixen de repetir els protagonistes.

'Los inmortales' és una interessant barreja de drama fantàstic, aventures i intriga policíaca, amb un rerefons èpic i romàntic. És a dir, una pel·lícula post-moderna en tota regla. Amb un bona ambientació històrica, bons efectes especials i bona realització tècnica. Sobretot, és molt recordada per la seua fotografia i pels espectaculars moviments de càmera. Evident, és molt interessant ús del flashback i de les el·lipsis, però sobretot destacaria les transicions per passar d'una època o una altra. D'altra banda, cal dir que la pel·lícula ha envellit millor quant explica aquelles escenes que transcorren en el passat. Tot i així, veure la pel·lícula en DVD o Blu-Ray, amb còpies remasteritzades, fa que 'Los Inmortales' no semble tan antiga com quan la passen per algun canal de televisió, amb les còpies més gastades.

D'altra banda, avui hem triat aquesta pel·lícula per commemorar d'alguna manera la mort de Freddie Mercury ara fa vint anys, el 24 de novembre del 1991. El disc 'A Kind of Magic', un dels millors de la discografia de Queen, és en realitat la banda sonora de 'Los inmortales', que també va comptar amb la participació del compositor Michael Kamen. Amb tot, la que potser és la cançó més coneguda de 'Los inmortales', aquesta 'Who wants to live forever' que il·lustra l'escena de més amunt, no va ser una composició de Mercury, sinó del guitarrista Brian May. Inicialment, els Queen només havien de composar una cançó per a la pel·lícula, però després de veure les imatges del film van quedar tan impressionants que van decidir composar tota la banda sonora. Per tant, en part gràcies a la banda sonora de Queen, 'Los inmortales' va ser una pel·lícula uqe va marcar tota una generació de xiquets, adolescents i joves dels anys vuitanta i noranta, que ara som adults.

Però 'Los Inmortales' va tenir un èxit comercial que va anar de menys a més, sobretot a partir que va sortir en vídeo i la van passar per la televisió. Així, ja als anys noranta es van fer dues seqüeles, 'Los Inmortales II el desafío' i 'Los inmortales III, el hechicero'. Encara el 2000 es va fer una quarta entrega de la nissaga, 'Higlander, juego final'. Però cap d’aquestes pel·lícules va tenir ni la força ni l’interès de la primera.

D'altra banda, en el programa d'aquesta nit també recomanarem la sèrie de televisió 'New Amsterdam', que també tracta del tema de la immortalitat. La sèrie comença el 1642, l’època en què Nova York era la colònia holandesa de Nova Amsterdam. Un militar anomenat John Amsterdam salva la vida d’una noia indígena, però cau molt malferit per un company seu. La noia el salva utilitzant un encanteri indi, el qual li concedeix la immortalitat fins que puga trobar l’amor de veritat. Així, passen els anys i més de 600 parelles, sense que John Amsterdam trobe l’amor de veritat. Això fa que la història avance fins al present, quan el protagonista fa de policia d’homicis a la Nova York actual, i encara no ha trobat l’amor que busca. Evidentment, durant el primer capítol de la sèrie coneixerà una dona que potser és la dona de la seua vida.

La sèrie és del 2008 i va ser produïda per la FOX, amb direcció i producció pel director Lasse Hallström, conegut per pel·lícules com 'Las normes de la casa de la sidra'. Però 'New Amsterdam' es va veure perjudicada per la vaga de guionistes, cosa que va ajornar la seua estrena. Al nostre país també es va poder veure pel canal de pagament Fox. Era una sèrie interessant, sobretot per l’ús dels flasbacks i les recreacions de Nova York en les diferents èpoques. Però les males dades d’audiència als Estats Units van fer que la Fox decidís suspendre-la amb només vuit capítols. Per tant, es pot veure com si fos una minisèrie o una pel·lícula llarga, ideal per veure-la durant un cap de setmana. Que jo sàpiga, no està editada en DVD. Per tant, el millor és buscar-la per internet.

'Los inmortales', Queen i 'New Amsterdam': qui vol viure per sempre?

11/29/2011 cinema, districte 21, greystoke, los inmortales, new amsterdam, sèries, tarzan, televisió

'Un día en las carreras', els germans Marx en plenitud

'Un día en las carreras' ('A day at the races', 1937, tràiler original) és la segona pel·lícula de Sam Wood amb els germans Marx. També és la segona de Groucho, Chico i Harpo per a la MGM, després de l'èxit de 'Una noche en la ópera' (1935). Wood era un dels grans artesans-directors comercials de Hollywood, molt conegut per la seua rigidesa, i sens dubte va saber canalitzar la bogeria creativa dels germans Marx posant-la al servei d'aquestes dues pel·lícules, que en realitat són també dos dels millors films de la trajectòria d'aquest grup de còmics. Respecte de 'Una noche en la ópera', repeteix el cantant Allan Jones en el paper que en les pel·lícules anteriors hauria fet el quart germà Marx, Gummo, i també la inefable i també inevitable Margaret Dumont. La gran novetat és l'aparició de Maureen O'Sullivan, qui ja era una estrella pel fet de ser la Jane de 'Tarzan', i que més endavant també seria coneguda per ser la mare de l'actriu Mia Farrow.

Els germans Marx van arribar a la MGM de la mà del productor Irving Thalberg, considerat el xiquet d’or de Hollywood, que va morir just enmig del rodatge d’aquesta pel·lícula. Fins a l’arribada dels germans Marx, la Metro estava especialitzada en drames, i el seu fitxatge va ser una aposta molt arriscada. Thalberg tenia molt bona relació amb els Marx, sobretot amb Groucho, i els donava molt màniga ampla. Però va posar al davant de les dues pel·lícules un director molt exigent i perfeccionista, Sam Wood. Per això són potser les seues dues pel·lícules més equilibrades, tot i que els números musicals són un pèl llargs. Però té dos dels números musicals més impressionants de la història del cine; sobretot, l’espectacular número de jazz i swing en què Harpo toca la flauta en una festa d’afroamericans, amb l’actuació estel·lar de la cantant Ivy Anderson, vocalista de l’orquestra del mític Duke Ellington.



A 'Un dia en las carreras', Maureen O'Sullivan interpreta la propietària d’un sanatori que travessa una delicada situació financera, i es veu obligada a dependre dels diners d’una pacient milionària (M. Dumont) si no vol cedir la clínica a un ambiciós home de negocis. El seu promès és un cantant en una sala de festes (Allan Jones), que compra un cavall de curses per intentar guanyar diners. Els germans Marx entren en acció, sobretot quan el doctor Hackenbush (Groucho), que és un veterinari, es fa passar per doctor per poder dirigir el sanatori i festejar amb la milionària Dumont.

Un equip de guionistes va treballar durant mesos en més d’una vintena versions de la història. Els germans Marx van estar provant els gags i fins i tot cronometrant els diàlegs durant tota una temporada teatral, fins polir i afinar els que finalment apareixerien a la pel·lícula. Així, són tan importants els acudits verbals, amb els diàlegs surrealistes de Groucho i els jocs de paraules de Chico, com els gags visuals. És la primera pel·lícula en què Harpo utilitza la mímica per explicar una cosa que ha passat, cosa que no va agrada els germans Marx, ja que per primera vegada s’entenia que Harpo no parlava perquè no podia, i no perquè no volgués, que era l’actitud gamberra que fins llavors sempre havia tingut. Hi ha moments absolutament delirants i surrealistes, com quan els germans Marx empaperen literalment una femme fatalle, o quan es renten les mans abans de començar un reconeixement a la pacient interpretada per M. Dumont. Una escena famosa? Segur que la més coneguda de la pel·lícula és la del gelat del tutti-fruti, quan Chico estafa Groucho a l’hipòdrom, venent-li informació secreta sobre els cavalls guanyadors en les carreres. Alguns han dit que està a l’altura de la famosa escena de “La parte contratante de la primera parte”, de 'Una noche en la ópera'. Però a mi la que més m’agrada és quan, durant la carrera final, trenquen un cartell de l’hipòdrom i fan que la gent que arriba en cotxe es cregue que la pista és el pàrquing, i tot s’omple de cotxes. Veure Chico i Groucho caminant i corrent entre els cotxes, i literalment per damunt dels cotxes, és genial. A més, és una escena que demostra que Sam Wood sabia perfectament com gravar una pel·lícula en exteriors i amb grans multituds.

'Un día en las carreras', els germans Marx en plenitud

10/05/2011 cinema, districte 21, germans marx, groucho marx, tarzan, un día en las carreras, una noche en la ópera

25 anys sense Tarzan

Ja he explicat altres vegades que Tarzan va ser un dels personatges que va marcar la meua infantesa. En aquest sentit, avui recordem el personatge de ficció creat per Edgar Rice Burroughs perquè es compleixen exactament 25 anys de la mort de Johnny Weissmuler, l'actor i campió olímpic de natació que va interpretar el Rei dels Micos en la saga de pel·lícules més famosa de la història de Tarzan. Weissmuller va morir un 20 de gener de 1984 a Acapulco, i recordo perfectament quan vaig saber de la notícia a través de la televisió. El Tarzan de veritat ha mort, vaig pensar. Altres actors han interpretat el personatge, però ningú com Weissmuller va saber donar-li l'animalitat, la força, la tendresa i el romanticisme que Tarzan necessitava, tot i que les pel·lícules dels anys 30 i 40 potser van suposar una de les adaptacions menys fidels del personatge original.

Abans d'interpretar Tarzan en la primera versió sonora que va fer-se del personatge, Weissmuler ja era una cara coneguda per al gran públic, gràcies a la seua carrera com a nedador. Havia guanyat cinc medalles d'or als Jocs Olímpics de París i d'Àmsterdam, els anys 1924 i 1928. A més, va acumular 67 rècords del món i va esdevenir el primer home que va baixar del minut en la prova dels cent metres. Però el que va fer que Weissmuller fos realment conegut en l'escena internacional va ser el seu debut cinematogràfic a Tarzan de los monos (1932), al costat d'una sensual Maureen O'Sullivan que els censors de Hollywood es van encarregar de tapar cada vegada més, deserotitzant-la, en les successives pel·lícules de la sèrie. La Metro-Goldwyn-Mayer (MGM) va ampliar el so de diferents animals per crear el famós crit de Tarzan, però tant Weismuller com O'Sullivan van explicar que l'actor s'havia inspirat en cants tirolesos a l'hora de crear-lo. Weissmuller, la mona Chita i O'Sullivan van protagonitzar una dotzena de pel·lícules, des del 1932 al 1949, i una de les meues favorites de sempre (tot i que ara reconec que potser és una de les més dolentes) va ser Tarzan en Nueva York, dirigida el 1942 per l'artesà Richard Thorpe. Com he dit abans, Weissmuller va morir als 79 anys a Acapulco d'un vessament cerebral, i alguns afirmen que pensant-se que realment era Tarzan. En qualsevol cas, el que sí és veritat és que al seu enterrament va escoltar-se per última vegada el crit del Rei de la Jungla, com ell havia demanat abans de morir.

Tot seguit podeu veure els tràilers dels tres últims films de Tarzan protagonitzats per Weissmuller...

25 anys sense Tarzan

1/20/2009 cinema, còmics, frikisme, literatura, tarzan, tarzan en nueva york

'El Genet Solitari', segons un dels directors de 'Perdidos'

El canal 300 emet aquesta nit una producció molt curiosa. Es tracta de la versió d'El Genet Solitari (Lone Ranger) que l'any 2003 va dirigir ni més ni menys que Jack Bender, un dels productors i directors habituals de Perdidos. En realitat, es tracta d'una pel·lícula per a la televisió (un episodi pilot per a una possible sèrie, però el projecte va ser cancel·lat), que va protagonitzar un dels últims ídols adolescents, l'actor Chad Michael Murray, conegut per la seua participació en sèries com Dawson creix i Las chicas Gilmore, però sobretot per ser el protagonista de One Tree Hill. En aquesta adaptació del personatge creat per George Trendle i desenvolupat per Frank Striker l'any 1933 per a una radionovel·la, el jove actor interpreta Luke Hartman, un estudiant de dret de Boston que resulta ferit durant un atac en el qual el seu germà, un ranger de Texas, mor assassinat. Per sort, un indi apatxe anomenat Tonto (nom que en les diferents adaptacions, per al mercat latinoamericà, es canviava per Toro) aconsegueix salvar Luke, que decideix venjar la mort del seu germà convertint-se en un justicier emmascarat. La veritat és que tenim ganes de veure aquesta nova adaptació del Llanero Solitario, un dels personatges que més ens va marcar a la nostra infantesa, sobretot gràcies a la sèrie de dibuixos animats produïda en els primers anys vuitanta per la mítica productora Filmation, la mateixa que va ser les animacions d'altres personatges clàssics com Tarzan, Flash Gordon o El Zorro. Posteriorment, també vam comprar-nos un recull del serial cinematogràfic interpretat pel mític Clayton Moore, que va arribar a interpretar 221 episodis de 23 minuts entre els anys 1949 i 1957. Ara diuen que Disney ha posat a treballar l'equip de guionistes de Piratas del Caribe per fer una nova trilogia dedicada al Genet Solitari, produïda per Jerry Bruchkeimer i amb Gore Verbinski com a possible director.

'El Genet Solitari', segons un dels directors de 'Perdidos'

7/10/2008 cinema, dawson crece, el genet solitari, el zorro, especial lost, flash gordon, las chicas gilmore, llanero solitario, one tree hill, perdidos, piratas del caribe, ràdio, sèries, tarzan, televisió

Indiana Jones torna amb possible hereu

Encara no l'hem pogut veure, però ja tenim aquí la quarta entrega d'Indiana Jones. La nova aventura de l'heroi arqueòleg creat per George Lucas i Steven Spielberg es titula Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall, i posa a prova a un Harrison Ford que està a punt de complir 65 anys. Personalment, penso que la millor opció era que Harrison Ford tornés a interpretar el personatge, i que per tant s'intentés fer una pel·lícula crepuscular, en què Indiana Jones comencés a adonar-se, i també a assumir, que hauria de començar a pensar en la seua retirada. Penso que aquest hauria de ser l'enfocament correcte, en la línia del personatge que Sean Connery va interpretar a La liga de los hombres extraordinarios. Cosa que no va deixar de ser una curiositat, ja que l'aventurer Quatermain (que en realitat és un personatge de Las minas del Rey Salomón) és un dels que més va inspirar Lucas i Spielberg a l'hora de crear Indiana Jones. I cal recordar que Connery va encarnar el pare d'Indy a La última cruzada. L'homenatge, per tant, era complet: Connery feia de pare de Ford a la tercera pel·lícula d'Indiana Jones i després va fer de Quatermain, que en realitat és el pare inspirador d'Indiana Jones.
Però tornem al tema. Hauria estat molt penós que haguessin canviat d'actor per intentar rejovenir Indiana Jones. Ja sabem que hi ha altres personatges mítics, com Tarzan o James Bond, que ja han tingut la cara de diferents actors (el mateix Sean Connery, per exemple). Però se'ns faria molt difícil veure un altre actor interpretant Indiana Jones. Per això, el millor és buscar-li un hereu. I és aquí on agafa importància el fitxatge de Shia LaBeouf, que podria ser el receptor de la renovació de l'univers Indiana Jones. La saga de l'arqueòleg té la continuïtat assegurada...

Indiana Jones torna amb possible hereu

5/23/2008 cinema, còmics, indiana jones, james bond, la liga de los hombres extraordinarios, las minas del rey salomón, literatura, tarzan