'Los inmortales', Queen i 'New Amsterdam': qui vol viure per sempre?

És una de les el·lipsis més boniques de la història del cinema i forma part de la pel·lícula 'Los inmortales' (1986), que aquesta nit comentem al programa Districte 21 de Canal 21 Ebre. El film de l'australià Russell Mulcahy va ser protagonitzat per Christopher Lambert, que només dos anys abans havia saltat a la fama internacional interprentant 'Greystoke. La leyenda de Tarzán, el rey de los monos'. Completaven el repartiment Rosanne Hart, Clancy Brown i Sean Connery, amb un dels seus papers més memorables. La pel·lícula estava ambientada en el 'contemporani' 1984, però també en el segle XVI, ja que el seu protagonista, l’escocès Connor MacLeod, pertany a una raça d’immortals que només poden morir si se’ls talla el cap. Així, el destí dels Immortals és lluitar entre ells en duels, al llarg de la història i en diversos llocs del món, fins assolir el Premi que només obtindrà el guanyador del duel final. 'Només en pot quedar un', és el lema que no deixen de repetir els protagonistes.

'Los inmortales' és una interessant barreja de drama fantàstic, aventures i intriga policíaca, amb un rerefons èpic i romàntic. És a dir, una pel·lícula post-moderna en tota regla. Amb un bona ambientació històrica, bons efectes especials i bona realització tècnica. Sobretot, és molt recordada per la seua fotografia i pels espectaculars moviments de càmera. Evident, és molt interessant ús del flashback i de les el·lipsis, però sobretot destacaria les transicions per passar d'una època o una altra. D'altra banda, cal dir que la pel·lícula ha envellit millor quant explica aquelles escenes que transcorren en el passat. Tot i així, veure la pel·lícula en DVD o Blu-Ray, amb còpies remasteritzades, fa que 'Los Inmortales' no semble tan antiga com quan la passen per algun canal de televisió, amb les còpies més gastades.

D'altra banda, avui hem triat aquesta pel·lícula per commemorar d'alguna manera la mort de Freddie Mercury ara fa vint anys, el 24 de novembre del 1991. El disc 'A Kind of Magic', un dels millors de la discografia de Queen, és en realitat la banda sonora de 'Los inmortales', que també va comptar amb la participació del compositor Michael Kamen. Amb tot, la que potser és la cançó més coneguda de 'Los inmortales', aquesta 'Who wants to live forever' que il·lustra l'escena de més amunt, no va ser una composició de Mercury, sinó del guitarrista Brian May. Inicialment, els Queen només havien de composar una cançó per a la pel·lícula, però després de veure les imatges del film van quedar tan impressionants que van decidir composar tota la banda sonora. Per tant, en part gràcies a la banda sonora de Queen, 'Los inmortales' va ser una pel·lícula uqe va marcar tota una generació de xiquets, adolescents i joves dels anys vuitanta i noranta, que ara som adults.

Però 'Los Inmortales' va tenir un èxit comercial que va anar de menys a més, sobretot a partir que va sortir en vídeo i la van passar per la televisió. Així, ja als anys noranta es van fer dues seqüeles, 'Los Inmortales II el desafío' i 'Los inmortales III, el hechicero'. Encara el 2000 es va fer una quarta entrega de la nissaga, 'Higlander, juego final'. Però cap d’aquestes pel·lícules va tenir ni la força ni l’interès de la primera.

D'altra banda, en el programa d'aquesta nit també recomanarem la sèrie de televisió 'New Amsterdam', que també tracta del tema de la immortalitat. La sèrie comença el 1642, l’època en què Nova York era la colònia holandesa de Nova Amsterdam. Un militar anomenat John Amsterdam salva la vida d’una noia indígena, però cau molt malferit per un company seu. La noia el salva utilitzant un encanteri indi, el qual li concedeix la immortalitat fins que puga trobar l’amor de veritat. Així, passen els anys i més de 600 parelles, sense que John Amsterdam trobe l’amor de veritat. Això fa que la història avance fins al present, quan el protagonista fa de policia d’homicis a la Nova York actual, i encara no ha trobat l’amor que busca. Evidentment, durant el primer capítol de la sèrie coneixerà una dona que potser és la dona de la seua vida.

La sèrie és del 2008 i va ser produïda per la FOX, amb direcció i producció pel director Lasse Hallström, conegut per pel·lícules com 'Las normes de la casa de la sidra'. Però 'New Amsterdam' es va veure perjudicada per la vaga de guionistes, cosa que va ajornar la seua estrena. Al nostre país també es va poder veure pel canal de pagament Fox. Era una sèrie interessant, sobretot per l’ús dels flasbacks i les recreacions de Nova York en les diferents èpoques. Però les males dades d’audiència als Estats Units van fer que la Fox decidís suspendre-la amb només vuit capítols. Per tant, es pot veure com si fos una minisèrie o una pel·lícula llarga, ideal per veure-la durant un cap de setmana. Que jo sàpiga, no està editada en DVD. Per tant, el millor és buscar-la per internet.

'Los inmortales', Queen i 'New Amsterdam': qui vol viure per sempre?

11/29/2011 cinema, districte 21, greystoke, los inmortales, new amsterdam, sèries, tarzan, televisió

'American Horror Story', el malson americà

Aquest dimarts, en el programa Districte 21 de Canal 21 Ebre, comentarem una altra sèrie de terror, després que fa unes setmanes vam tractar l'estrena de la segona temporada de 'The Walking Dead'. El canal de pagament Fox ha estrenat aquest dilluns la sèrie 'American Horror Story', l'últim producte de Ryan Murphy, creador de sèries com 'Nip/Tuck' i 'Glee' per reinventar el gènere de terror a la televisió. La sèrie ja ha aconseguit una segona temporada als Estats Units, on s'emet a través de la cadena per cable FX, i al nostre país, al marge de Fox, també es podrà veure en obert gràcies a Cuatro. Fox l'emet cada dilluns a les 21.30 hores, just abans de la segona temporada de 'The Walking Dead'. Per tant, el canal de pagament ha decidit convertir el 'prime time' dels dilluns en les nits de les sèries de terror. Tanmateix, si ahir us vau perdre l'estrena, aquest dissabte també es repeteix, a la mateixa hora. A banda, el canal Fox ha començat a promocionar 'American Horror Story' amb aquest terrorífic vídeo amb càmera oculta, que ha distribuït a les xarxes socials.

Els seus creadors l’han definit com un thriller psicosexual, amb un alt contingut eròtic, indispensable en el bon cinema de terror. Protagonitzada per Dylan McDermot ('El Abogado') i Connie Britton, vista en sèries com 'Friday Night Lights' o 'El ala oeste de la casa blanca', 'American Horror Story' explica la història d'un matrimoni que decideix abandonar la seua residència a Boston i traslladar-se a Los Angeles, per començar una nova vida. El problema és que s’instal·len en una mansió d’estil victòria que amaga molts de secrets, igual que tot el veïnat. Per tant, el somni americà que una altra vegada es converteix en el malson americà.

'American Horror Story', el malson americà

11/08/2011 American horror story, districte 21, el abogado, el ala oeste de la casa blanca, friday night lights, glee, nip/tuck, sèries, televisió, terror, The Walking Dead

'Poltergeist', un clàssic obligat del cinema de terror

El clàssic obligat que avui recomanarem al programa Districte 21 és 'Poltergeist', de Tobe Hooper, un director especialitzat en cinema de terror després d'haver realitzat la mítica 'La matanza Texas' (1974') i una primera adaptació de 'Salem's Lot' (1979), l'obra vampírica d'Stephen King. El film va ser el primer èxit d'Steven Spielberg com a productor. A més, no seria l'última col·laboració entre Spielberg i Hooper, ja que el director de 'Poltergeist' també va firmar, anys més tard, alguns dels capítols de la minisèrie 'Abducidos' (Taken). Així, 'Poltergeist' va estrenar-se l'any 1982, amb un aclaparador èxit de crítica i públic. De fet, va convertir-se en una de les pel·lícules més vistes de la dècada dels vuitanta, però també en un clàssic modern del cinema de terror.

En realitat, 'Poltergeist' es basava en un episodi de la sèrie televisiva 'La dimensió desconeguda', i està plena de referències al món de la televisió. De fet, la pel·lícula en sí és una metàfora perfecta sobre els perills de la televisió, orquestrada per una generació de cineastes que havien crescut amb la televisió, però que volien fer un tipus de cinema que fes que el gran públic tornés a la foscor de les sales. Més enllà dels extraordinaris efectes visuals, realment innovadors en la seua època, el millor de 'Poltergeist' és la seua doble lectura i la manera com està construïda la narració, amb tota una sèrie de senyals que vaticinen el que passarà després. A la pel·lícula, un matrimoni (Craig T. Nelson i JoBeth Williams) i els seus tres fills viuen a la casa dels seus somnis, en una urbanització idíl·lica, sense sospitar que una maledicció afecta la casa. L'àmbit domèstic protector, habitual en el cinema d'Spielberg, és aquí una terrible amenaça, amb una història que combina el terror tecnològic amb els contes clàssics de fantasmes. Així, no només es comencen a moure els objectes de la casa, sinó que la petita Carol Anne (Heather O'Rourke) veu coses estranyes a la pantalla de la tele quan s'acaba la programació. De fet, quan una força maligna s'emportarà Carol Anne cap a una altra dimensió, la seua família podrà parlar amb ella a través del vidre de la tele, com si la xiqueta hagués quedat atrapada dins de la televisió.

La televisió és un personatge més a la casa de 'Poltergeist', ja que hi ha pantalles en gairebé totes les habitacions. Per tant, Spielberg i Hooper ens vaticinen l'any 1982 el que ha acabat passant en moltes de les nostres coses. A més, l'espectador nota que alguna cosa no va bé quan es produeixen les interferències amb el comandament a distància de la casa del veí, que sí deixa que el seu fill vegi programes infantils. En canvi, els fenòmens paranormals de la casa semblen un càstig, primer, per un consum excessiu de televisió, però també per haver ultratjat un antic cementiri amb les obres de la urbanització. Totes les coses tenen un límit, sembla la sentència dels responsables de la pel·lícula, just en una època en què el liberalisme salvatge de la naixent Era Reagan animava els nord-americans a crèixer sense aturador. De fet, en una de les escenes més intimistes, al llit dels pares i just abans de l'esclat de la tempesta, veiem que el pare està llegint un llibre sobre la figura humana i política de Reagan. És un dels elements que ajuda a posar 'Poltergeist' en el seu context històric i cultural, al costat de les referències al cinema del mateix Spielberg (hi ha una cita indirecta de 'Tiburón') i del seu amic George Lucas, ja que l'habitació dels xiquets està plena d'articles de merchandising de 'La Guerra de las Galaxias', estrenada només cinc anys abans. Finalment, cal destacar la música inquietant i apegalosa que va composar Jerry Goldsmith. La meua escena favorita? Quan sembla que tot ha acabat i la família arriba a un motel, i el pare decideix traure l'aparell de televisió al carrer.

'Poltergeist', un clàssic obligat del cinema de terror

10/18/2011 cinema, districte 21, la dimensio desconeguda, poltergeist

Arriba 'Person of interest', la nova sèrie de J.J. Abrams

El canal de pagament Calle 13 ha estrenat aquest dijous a la nit en exclusiva 'Person of interest', només dues setmanes després de la seua estrena als Estats Units. És l’esperada nova sèrie de JJ Abrams ('Perdidos', 'Alias', 'Fringe'...), que la cadena CBS ha estrenat fa només quinze dies a la disputada franja del “prime time” dels dijous i desplaçant “CSI” a la nit dels dimecres. Per tant, és la gran aposta de la CBS per aquesta temporada, després d’haver superat amb els millors resultats en 15 anys les proves de visionat que es fan a grups reduïts d’espectadors. A casa ja hem pogut veure el capítol pilot i està molt bé, la cosa promet.

'Person of interest' està ambientada a la ciutat de Nova York, controlada per milers de càmeres de vigilància després dels atemptats de l’11-S. Reese (Jim Caviezel, de 'La Pasión' segons Mel Gibson i el remake de la sèrie seixantera 'El prisionero') és un exagent de la CIA que viu al marge de la societat, en la indigència, fins que un misteriós multimilionari, el senyor Finch (Michael Emersen, el Benjamin Linus de 'Lost') el contracta per resoldre crims que encara no s’han produït. El tema pot recordar la pel·lícula de ciència-ficció 'Minority Report', però en realitat 'Person of interest' recorda més el to de 'Perdidos' -també hi ha una llista de persones més o menys elegides-, i d’una altra sèrie de J.J. Abrams que no va tenir gaire èxit i que mereixia millor sort, i que es deia 'Seis grados'. A més, el guionista no és altre que Jonathan Nolan, germà de Christopher Nolan i guionista de la magnífica 'El caballero oscuro'. En seguirem parlant, segur.

Arriba 'Person of interest', la nova sèrie de J.J. Abrams

10/06/2011 csi, districte 21, el caballero oscuro, el prisionero, especial lost, minority report, perdidos, persons of interest, sèries, televisió

'Un día en las carreras', els germans Marx en plenitud

'Un día en las carreras' ('A day at the races', 1937, tràiler original) és la segona pel·lícula de Sam Wood amb els germans Marx. També és la segona de Groucho, Chico i Harpo per a la MGM, després de l'èxit de 'Una noche en la ópera' (1935). Wood era un dels grans artesans-directors comercials de Hollywood, molt conegut per la seua rigidesa, i sens dubte va saber canalitzar la bogeria creativa dels germans Marx posant-la al servei d'aquestes dues pel·lícules, que en realitat són també dos dels millors films de la trajectòria d'aquest grup de còmics. Respecte de 'Una noche en la ópera', repeteix el cantant Allan Jones en el paper que en les pel·lícules anteriors hauria fet el quart germà Marx, Gummo, i també la inefable i també inevitable Margaret Dumont. La gran novetat és l'aparició de Maureen O'Sullivan, qui ja era una estrella pel fet de ser la Jane de 'Tarzan', i que més endavant també seria coneguda per ser la mare de l'actriu Mia Farrow.

Els germans Marx van arribar a la MGM de la mà del productor Irving Thalberg, considerat el xiquet d’or de Hollywood, que va morir just enmig del rodatge d’aquesta pel·lícula. Fins a l’arribada dels germans Marx, la Metro estava especialitzada en drames, i el seu fitxatge va ser una aposta molt arriscada. Thalberg tenia molt bona relació amb els Marx, sobretot amb Groucho, i els donava molt màniga ampla. Però va posar al davant de les dues pel·lícules un director molt exigent i perfeccionista, Sam Wood. Per això són potser les seues dues pel·lícules més equilibrades, tot i que els números musicals són un pèl llargs. Però té dos dels números musicals més impressionants de la història del cine; sobretot, l’espectacular número de jazz i swing en què Harpo toca la flauta en una festa d’afroamericans, amb l’actuació estel·lar de la cantant Ivy Anderson, vocalista de l’orquestra del mític Duke Ellington.



A 'Un dia en las carreras', Maureen O'Sullivan interpreta la propietària d’un sanatori que travessa una delicada situació financera, i es veu obligada a dependre dels diners d’una pacient milionària (M. Dumont) si no vol cedir la clínica a un ambiciós home de negocis. El seu promès és un cantant en una sala de festes (Allan Jones), que compra un cavall de curses per intentar guanyar diners. Els germans Marx entren en acció, sobretot quan el doctor Hackenbush (Groucho), que és un veterinari, es fa passar per doctor per poder dirigir el sanatori i festejar amb la milionària Dumont.

Un equip de guionistes va treballar durant mesos en més d’una vintena versions de la història. Els germans Marx van estar provant els gags i fins i tot cronometrant els diàlegs durant tota una temporada teatral, fins polir i afinar els que finalment apareixerien a la pel·lícula. Així, són tan importants els acudits verbals, amb els diàlegs surrealistes de Groucho i els jocs de paraules de Chico, com els gags visuals. És la primera pel·lícula en què Harpo utilitza la mímica per explicar una cosa que ha passat, cosa que no va agrada els germans Marx, ja que per primera vegada s’entenia que Harpo no parlava perquè no podia, i no perquè no volgués, que era l’actitud gamberra que fins llavors sempre havia tingut. Hi ha moments absolutament delirants i surrealistes, com quan els germans Marx empaperen literalment una femme fatalle, o quan es renten les mans abans de començar un reconeixement a la pacient interpretada per M. Dumont. Una escena famosa? Segur que la més coneguda de la pel·lícula és la del gelat del tutti-fruti, quan Chico estafa Groucho a l’hipòdrom, venent-li informació secreta sobre els cavalls guanyadors en les carreres. Alguns han dit que està a l’altura de la famosa escena de “La parte contratante de la primera parte”, de 'Una noche en la ópera'. Però a mi la que més m’agrada és quan, durant la carrera final, trenquen un cartell de l’hipòdrom i fan que la gent que arriba en cotxe es cregue que la pista és el pàrquing, i tot s’omple de cotxes. Veure Chico i Groucho caminant i corrent entre els cotxes, i literalment per damunt dels cotxes, és genial. A més, és una escena que demostra que Sam Wood sabia perfectament com gravar una pel·lícula en exteriors i amb grans multituds.

'Un día en las carreras', els germans Marx en plenitud

10/05/2011 cinema, districte 21, germans marx, groucho marx, tarzan, un día en las carreras, una noche en la ópera

Cine clàssic i sèries, cada dimarts a Districte 21

Cada dimarts a partir de les 22.00 hores, en el marc del programa Districte 21, a Canal 21 Ebre, tenim una secció sobre cinema clàssic i sèries, en què recomanem una pel·lícula antiga i una producció recent per a la petita pantalla. Fa quinze dies, per exemple, vam parlar d''El extraño', d'Orson Welles, i de 'Falling Skies', la sèrie de ciència-ficció produïda per Steven Spielberg que al nostre país podem veure a través del canal TNT i de Cuatro. La setmana passada, en canvi, vam comentar 'Siete días de mayor', dirigida per John Frankenheimer, i la versió nord-americana de la sèrie danesa 'The Killing'.

'Siete días de mayo', del 1964, és una intriga política amb el tema de fons de la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica. En plena política de distensió, amb un president nord-americà que vol signar un tractat de pau amb la Unió Soviètica, un coronel de l’exèrcit interpretat per Kirk Douglas descobreix que un general encarnat per Burt Lancaster està liderant una conspiració per donar un cop d’estat, derrocar el president i que els Estats Units siguen governats per una junta militar. Els set dies de maig que donen origen al títol són el compte enrere, la setmana de temps que tenen el president i el seu equip de col·laboradors, per intentar trobar les proves necessàries de la conspiració i avortar el cop d’estat. La pel·lícula està inspirada en un fet real. Una conversa d’un dels autors de la novel·la amb un general, que havia acusat el president Kennedy de covard per la seua gestió de la crisi desencadenada per la invasió de Bahía de Cochinos, quan un grup de cubans exiliats, entrenats i finançats per la CIA, van intentar una invasió de Cuba l’any 1961. En aquest sentit, cal recordar que Kennedy va ser assassinat al novembre del 1963, poc abans de l’estrena de 'Siete días de mayo' al febrer del 1964, i que això va alimentar les diferents teories sobre la conspiració. Per tant, la pel·lícula estava de molta actualitat, en el moment de la seua estrena.

Dos anys anys, Frankenheimer havia dirigit el que potser va ser el seu primer èxit important, 'El mensajero del miedo', amb Frank Sinatra. Frankenheimer era un dels directors de cinema que abans havien treballat a la televisió, i això es nota molt en les seues pel·lícules, pel ritme narratiu, des del punt de vista tècnic i també en la direcció d’actors. Havia treballat a la cadena CBS des del 1956, i abans de fer el salt al cine havia dirigit uns 125 dramàtics en directe per a la televisió. La seua experiència en el medi televisiu també es nota al llarg de la pel·lícula, que comença com si fos un reportatge d’uns disturbis, d’una manifestació, davant de la Casa Blanca, una escena enregistrada càmera amb mà. El pes dels mitjans de comunicació i la importància que ja tenia la televisió durant els anys 60 també queda molt present a 'Siete días de mayo'. A més, la fotografia en blanc i negre afegeix un efecte dramàtic a la pel·lícula, i l’apropa també a la televisió, que en aquell moment també era encara en blanc i negre. Cal destacar també la gran banda sonora de Jerry Goldsmith, un dels millors i més prolífics directors i compositors de música de cinema de Hollywood, i que com Frankenheimer també provenia de la televisió.

Frankenheimer va dirigit altres pel·lícules com 'Ronin', 'Operaión Reno', 'La isla del Doctor Moreau' (la versió amb Marlon Brando), 'Domingo negro', o la segona part de 'French Connection'. També són força conegudes 'Yo vigilo el camino', 'El mensajero del miedo 'i sobretot 'El hombre de Alcatraz', també amb Burt Lancaster. De fet, es diu Lancaster és qui va avalar John Frankenheimer en el seu pas de la televisió al cinema. Però curiosament, és l’altre protagonista, Kirk Douglas, qui havia adquirit els drets per adaptar al cine la novel·la original de Fletcher Nebel i Charles Bailey, escrita el 1962. I també es diu que va ser el mateix Kennedy qui va animar Kirk Douglas a portar la novel·la al cine, cosa que va permetre que la pel·lícula superés qualsevol obstacle o intent de censura.

The Killing · És una de les estrenes més esperades de la temporada a la televisió de pagament. Va arribar al canal Fox Crime el passat 1 de setembre. La crítica ja ha proclamat que es tracta del millor thriller produït per a la televisió des que David Lynch va revolucionar el món de les sèries amb 'Twin Peaks', a principis de la dècada dels noranta. 'The Killing' ens transporta fins a la humida Seattle, l'escenari perfecte per a la investigació de l'assassinat d'una altra adolescent, que ara ja no és Laura Palmer, sinó Rosie Larsen. 'The Killing' és una producció de la cadena AMC, la qual ja ha demostrat la seua aposta per la qualitat amb sèries com ara 'Mad Men' o 'The Waling Dead', amb guió de Veena Cabreros Sud ('Caso abierto'). Però, en realitat, 'The Killing' és una adaptació i ampliació de la sèrie danesa 'Forbrydelsen', que també podrem veure aquí a partir del 25 d'octubre, gràcies a l'aposta del canal de pagament AXN. Cadascun dels 13 episodis de 'The Killing' està concebut com un pas endavant en la investigació. Quant a la sèrie original danesa, cal assenyalar que 'Forbrydelsen' té dues temporades més, tot i que la tercera encara ha d'estrenar-se a Dinamarca.

Cine clàssic i sèries, cada dimarts a Districte 21

9/27/2011 cinema, districte 21, el extraño, Falling Skies, sèries, siete días de mayo, televisió, the killing