Personalment, crec que la versió del 1978 té una aureola mítica insuperable, que té un guió excel·lent i que Cristopher Reeve és l'actor que millor ha permès captar l'essència de la dicotomia Clark Kent/Superman. Hi ha escenes inoblidables, com el vol nocturn de Superman amb Lois Lane per damunt de Metròpolis. A més, hi ha altres actors genials com Gene Hackman com a Lex Luthor, i Marlon Brando com a Jor-El, el pare de Superman, sense oblidar la participació de Glenn Ford com a pare adoptiu de Clark Kent i de l'actriu Margot Kidder com la Lois Lane més odiada i alhora sexi de la història. Un comentari a banda mereix la memorable banda sonora amb música de John Williams. Però també és veritat que l'adaptació del 1978 ha quedat obsoleta en alguns aspectes, com els efectes especials. Cosa que la versió del 2006 aconsegueix resoldre força millor, gràcies a les noves tècniques digitals.
Tot i que el gran públic i la crítica esperaven molt més de la versió de Singer, crec que "Superman Returns" és una molt bona actualització a la gran pantalla del clàssic del còmic creat per Joe Shuster i Jerry Siegel. La pel·lícula és el cinquè llargmetratge sobre l'Home d'Acer, després de les realitzades en els anys vuitanta, però en realitat reprèn la història després de "Superman II", tot obviant les parts tercera i quarta de la nissaga. La història, per tant, comença amb el retorn de Superman a la Terra després de cinc anys d'absència. Clark Kent descobreix que Lois Lane (Kate Bosworth) ha refet la seua vida i que té un fill, i que el seu enemic, Lex Luthor (interpretat per un genial Kevin Spacey) és ara una de les persones més poderoses i influents del planeta, que ha oblidat el seu superheroi.
