Santi Santamaria, el Sant

La mort sobtada del xef Santi Santamaria durant un viatge a Singapur és una trista notícia per al país, ja que es tracta d'una gran pèrdua per a la cultura -la gastronomia és cultura- i la projecció internacional de Catalunya. TV3 ha difós avui les últimes imatges del cuiner a Singapur, on havia anat per inaugurar un nou restaurant. Santamaria va ser el primer cuiner català en aconseguir la tercera estrella Michelin, i ara ja en tenia set. La cobertura mediàtica del seu traspàs, per tant, em sembla més que justificada, però el procés de beatificació al que l'estan encimbellant els seus companys de professió -molts dels quals el van criticar durament en vida, només per expressar lliurament les seues opinions- em sembla excessivament hipòcrita. Això és perquè quan algú destacat en la vida pública es mor, una rutina periodística és prendre declaracions dels que més o menys l'han conegut, per tenir una valoració del que suposa la seua pèrdua per a la seua professió i per al país. Però la realitat és que molts no li van perdonar en vida unes polèmiques declaracions sobre l'ús d'ingredients artificials i productes químics en la cuina de disseny, o bé que critiqués altres cuiners com Ferran Adrià o Sergi Arola. Ni tampoc que Santamaria se signifiqués tant en els moviments socials contra els productes transgènics. Si fins i tot van haver 800 cuiners de tot l'Estat que van signar un manifest contra Santamaria, amb noms com Karlos Arguiñano, Carme Ruscalleda, Sergi Arola, Carles Abellán, Martín Berasategui, Arzak... Només cal recuperar alguns vídeos o alguns articles per recordar les bastonades que li van caure per limitar-se a defensar els productes naturals i de proximitat, i les seues conviccions personals. Per això, si ara esdevé un Sant per a la immensa majoria de la gent, no és perquè tots de cop haguéssim vist la llum, sinó perquè tenim un país necrofílic i hipòcrita.





Imatge: TV3