Un clàssic: 'El gran Flamarion'

El gran Flamarion és una estranya joia del cinema negre, avui força desconeguda, que Anthony Mann va dirigir l'any 1945, en la seua primera etapa a Hollywood. Mann, més conegut pels seus westerns (Cimarron, El hombre de Laramie, Horizontes Lejanos, Colorado Jim o Winchester 73), i per les grans superproduccions èpiques en la seua última etapa (El Cid i La caída del Imperio Romano), havia arribat a Los Angeles després de fer carrera a Broadway. De fet, El gran Flamarion és la seua segona pel·lícula com a director, amb un argument construït a partir d'un llarg flasback que ocupa gairebé tot el film. Aquesta tècnica narrativa ja s'havia conreat en la literatura per la renovació de la novel·la, però encara s'havia explorat molt poc en el cinema. Així, una de les primeres pel·lícules que va utilitzar el flasback havia estat la versió de Cumbres borrascosas de William Wyler de l'any 1939, però potser l'exemple més antic i famós de l'alteració cronològica de la història és el del Ciutadà Kane d'Orson Welles, de l'any 1941. Només quatre anys després, a El gran Flamarion, el director agafa una història menor de l'escriptora austríaca Vicki Baum (també autora de la novel·la original que va inspirar la pel·lícula Gran Hotel, amb Greta Garbo) i construeix un gran artifici cinematogràfic, en què un pobre home recorda i confessa, a punt de morir, els motius que l'han portat a matar una actriu durant una representació teatral.

Llegeix la resta de l'article a Cinema-Classics