L'escriptor riberenc Andreu Carranza ha tornat a la literatura d'autor, després de l'èxit comercial de La clau Gaudí, amb una obra sobre la supervivència dels llibres en temps de censura, que recupera records d'infantesa en un poble de l'Ebre i les primeres experiències d'un xiquet amb la lectura. Amb Impremta Babel (Columna), Carranza torna a les seues obsessions més personals (la memòria i l'absència del pare, l'exili, el paisatge de l'Ebre, l'arqueologia de la paraula...) amb una història sobre la supervivència dels llibres i la censura. L'altre dia vam fer-li la següent entrevista en vídeo, en què Carranza explica Impremta Babel en només tres minuts...
Aquest cap de setmana ha arribat a les pantalles dels cinemes del nostre país l'esperada Ponyo en el acantilado, l'última pel·lícula de Hayao Miyazaki, a qui com haureu vist hem dedicat una sèrie d'apunts en aquest bloc. Aquesta era, per tant, la raó de tant parlar de Miyazaki aquests dies. El film Ponyo en el acantilado és una adaptació ben lliure del clàssic La Sireneta, el conte d'Andersen, ja que explica la història de Sosuke, un xiquet de cinc anys que jugant a la platja es troba una peixeta de colors anomenada Ponyo, amb el cap atrapat en un pot de melmelada. Sosuke la rescata i el xiquet i la sinereneta es fan molt amics, però el pare de Ponyo, que és un bruixot que viu al fons de l'oceà, l'obliga a tornar amb ell. Així, tot s'embolica encara més quan la peixeta decideix ser humana i s'escapa per tornar amb Sosuke, que els crítics han identificat amb el fill de Miyazaki, Goro, amb qui el director ha volgut reconciliar-se després d'haver criticat públicament la seua primera pel·lícula, Cuentos de Terramar. En aquest senttit, Miyazaki sembla haver tornat a un anime més tendre i infantil, després de les històries amb aires tètrics i de malson de pel·lícules com La princesa Mononoke, El viatge de Chihiro i El castell ambulant. Amb tot, alguns crítics ja han advertit que també pot haver una doble lectura a Ponyo en el acantilado, ja que Miyazaki presenta una altra història amb un fort missatge ecologista, i amb un fons marí ple de criatures properes a la literatura de Lovecraft, ja que les forces oceàniques envairan la terra per aconseguir el retorn de la sireneta. Siga com siga, també es tracta del retorn de Miyazaki a l'animació tradicional i totalment artesanal, si bé el director japonès només havia utilitzat l'animació per ordinador en el sistema de producció de les seues pel·lícules i intentant que la tècnica digital no es notés gens ni mica. De fet, la pel·lícula es composa de 170.000 dibuixos fets a mà. Tota una declaració de principis per a una pel·lícula que només al Japó ja ha recaptat més de 175 milions de dòlars, i que ara arriba al nostre país precedida de crítiques excel·lents.
Si l'altre dia us presentàvem oficialment el bloc AnimEbre, avui us portem una altra novetat interessant. Es tracta, com ja haureu endevinat, del canal propique AnimEbre ha obert a internet, gràcies a la tecnologia del servei Mogulus. Per tant, podeu accedir a la televisió d'AnimEbredes de la portada del bloc, però també clicant aquí i visitant la pàgina d'AnimebreTV a Mogulus. Potser ja sabeu com funciona: Mogulus permet fer emissions en directe (ja ho provarem més endavant, per fer algun tipus de programa), però també permet pujar vídeos propis i aprofitar els que hi ha penjats a YouTube. En aquest cas, i tenint en compte la gran quantitat de continguts otakus que hi ha a YouTube, és molt fàcil seleccionar els millors vídeos i confeccionar una programació interessant. Així, AnimEbre -que és un bloc col·laboratiu sense ànim de lucre- vol deixar clar que no pirateja res ni promou la pirateria, sinó que es limita a seleccionar i difondre uns arxius que unes persones alienes al bloc han decidit compartir a través d'altres serveis, fins que això siga legalment possible.
Ja hem repassat alguns aspectes de la biografia i de la filmografia del director Hayao Miyazaki. Ara aprofundirem una mica més en aquells elements de les seues pel·lícules, que fan que Miyazaki siga considerat com un dels mestres indiscutibles de l'anime. A grans trets, ens trobem un ric imaginari infantil, amb un primer interès pels temes europeus i la ciència-ficció, que més endavant es transforma en la màgia i fantasia dels films que suposen la seua reconciliació amb els temes japonesos. La part més tendra i fins i tot cursi de les seues produccions cal atribuir-les, a més a més, al fet de compartir molts projectes amb Isao Takahata. En primer lloc, és obligat parlar de la figura de l'heroi en l'obra de Miyazaki, gairebé sempre protagonistes femenines amb molt de valor però també molt sensibles. És el cas de les heroïnes de Nausicaä de la Vall del Vent, El viatge de Chihiro o El castell ambulant. S'ha dit que aquestes protagonistes de caràcter fort, però també fràgils, són una encarnació de la mare de Miyazaki, que va caure malalta quan el cineasta encara era molt petit. En molts casos, les protagonistes són víctimes d'un encanteri -metàfora de la malaltia-, com a El viatge de Chihiro i a El castell ambulant. A més, la mare de Miyazaki va ser una dona rebel en la societat estricta del Japó de la postguerra, que va introduir el petit en l'hàbit de la lectura.
Un altre aspecte determinant de l'obra de Miyazaki és el seu fort sentiment ecologista. El missatge conservacionista de la sèrie Conan, el nen del futur, o el bosc tòxic de Nausicaä, així com les divinitats deLa princesa Mononoke, són una mostra més que evident de l'ecologisme de Miyazaki, l'animació del qual té molta cura en reproduir la bellesa de la natura. De la mateixa manera, els personatges que no respecten el medi ambient són castigats: els pares de Chihiro es converteixen en uns porcs després de travessar un bosc amb el cotxe, a tota velocitat, i els Déus dels boscos de La princesa Mononoke es transformen en bèsties salvatges per protegir la natura de la voracitat dels humans. De fet, els porcs són una constant en l'obra de Miyazaki: hi ha porcs a Chihiro, a Monoke i també, evidentment, a Porco Rosso.
El to nostàlgic de les seues pel·lícules, amb el tema central de la infantesa perduda, és un altre tret característic de la filmografia de Miyazaki. Amb tot, les produccions del director de Mi vecino Totoro són força optimistes, amb una certa inclinació cap als finals feliços. Tot i així, Miyazaki es declara pessimista, i d'aquí la duresa d'alguns finals agredolços, com els de La princesa Mononoke. De fet, com a persona fidel a les tradicions i a la mitologia japonesa, Miyazaki no pot evitar els personatges fantàstics de caràcters ambivalents, al límit entre el bé i el mal. D'altra banda, al marge de la seua simpatia per la natura i la tradició, Miyazaki també impregna les seues pel·lícules de màquines i sobretot d'aparells voladors, amb escenes espectaculars de vols aeris. Sobretot, cal destacar l'hidroavió roig de Porco Rosso, amb escenes memorables entre els núvols del Mediterrani. De fet, diuen que la seua simpatia pels avions és per tradició familiar, ja que el seu pare va treballar en una fàbrica d'avions de guerra que era propietat del seu tiet. En aquest sentit, les escenes d'acció i la velocitat, amb els personatges moguts per les màquines, damunt d'animals o directament corrents, són molt habituals a les pel·lícules de Miyazaki. Ningú ha fet uns dibuixos animats amb els personatges corrents com Miyazaki...
La propera estrena de la seua nova pel·lícula d'animació, Ponyo en el acantilado, ens obliga aquí a repassar la figura i la filmografia del mestre Hayao Miyazaki. Ja vam comentar en aquest bloc La princesa Mononoke, sens dubte una de les últimes joies de l'anime. Miyazaki va nàixer a Akebono-cho, Tòquio, el 5 de gener de l'any 1941. Com la majoria dels autors japonesos que van crèixer en un país derrotat durant la Segona Guerra Mundial, Miyazaki admirava les pel·lícules i els dibuixos animats procedents d'Europa i dels Estats Units, i no és cap casualitat que actualment se'l conega com el Disney japonès. Així, tot i que va començar estudiant ciències econòmiques, a la dècada dels seixanta va tenir la seua primera feina com a animador a la mítica Toei Animation, on va arribar a ser cap del sindicat (moltes vegades s'ha titllat Miyazaki de comunista). A la Toei va conèixer Isao Takahata, el director de La tumba de las luciérnagas, amb qui després va fundar els coneguts estudis Ghibli.
Amb Takahata, Miyazaki va col·laborar en sèries mítiques de dibuixos animats, com Heidi i Marco, realitzades per l'estudi Zuiyô Enterprise, que més endavant esdevindria una altra productora llegendària, la Nippon Animation. En aquesta època també participa en la sèrie Anna de les Teules Verdes i l'any 1978 dirigeix la seua primera sèrie, Conan, el nen del futur, que a casa nostra vam poder veure per TV3. L'any següent va estrenar el seu primer llargmetratge, El castell de Cagliostro, que en realitat és una pel·lícula d'un clàssic de l'anime, Lupin III. De fet, en aquesta època també col·labora en sèries animades com la mateixa Lupin III, Sherlock Holmes, Donetes, El gos de Flandes, Les aventures de Tom Sawyer o La història de l'adorable Polyanna.
Però durant uns anys, Miyazaki deixa de treballar en l'animació i es dedica sobretot a dibuixar còmics. Així, a partir del manga Nausicaä del Vall del Vent (1982), té l'oportunitat de fer-ne l'anime i al costat del seu company Takahata funda l'Estudi Ghibli. Una productora que ja és tot un referent al Japó, fins al punt que el 2001 van obrir el Museu Ghibli al poble de Mitaka, a uns vint minuts de Tòquio. El 1984 també dirigeix l'únic videoclip de la seua carrera, per a la cançó On your Mark del grup Chage and Aska, pel qual va rebre 100 milions de yens i el goig de tenir llibertat creativa absoluta. D'altra banda, les seues primeres pel·lícules per a l'Estudi Ghibli van ser l'adaptació de Nausicaä (1984), Làputa, el castell al cel (1986), El meu veí Totoro (1988), Nicky, l'aprenent de bruixa (1989) i Porco Rosso (1992). Amb aquesta última pel·lícula sobre un porc que pilota hidroavions en la Itàlia feixista, Miyazaki ja va rebre un reconeixement internacional que va consolidar-se amb La princesa Mononoke(1997) i sobretot amb El viatge de Chihiro (2001), que va rebre l'Ós d'Or a la Berlinale i també l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació. També va estar nominat a l'Oscar amb la pel·lícula següent, El castell ambulant (2004), i ara arriba aquesta Ponyo sobre penya-segat del mar (2008), que la crítica internacional ha valorat molt positivament.
Avui, com ja us havíem vingut anunciant, hem aprofitat la diada de Sant Jordi per presentar en societat el bloc col·lectiu AnimEbre, que és el primer bloc sobre anime, manga i cultura japonesa fet des de les Terres de l'Ebre. De fet, el que ens ha animat a tirar endavant aquesta nova aventura blocaire és el fet que, fins ara, no hi havia cap bloc amb aquesta temàtica a l'ebresfera, tot i que la cultura otaku és un fenomen molt popular al nostre país. Per fer-ho possible, ens hem posat d'acord un grup de persones a les quals ens agraden els còmics i els dibuixos animats japonesos, però que també tenim interès per altres aspectes del Japó, com la seua tecnologia, les seues pel·lícules i programes de televisió, els seus videojocs i la resta de la seua cultura. Per tant, si també us agraden aquests temes o penseu que algú que coneixeu podria estar interessat en col·laborar amb la redacció d'AnimEbre, us podeu posar en contacte amb nosaltres a través de l'adreça de correu animebre@gmail.com.
El manga no té fronteres. Per això, l'editorial Panini Comics acaba d'anunciar la comercialització a l'Estat espanyol del volum La Bíblia Manga, un dels èxits de l'any passat al Regne Unit, on va aconseguir vendre més de 30.000 còpies en només un any. Creada pel dibuixant Ajinbayo Akinsiku -Siku-, La Bíblia Manga pretén difondre el missatge bíblic entre la població de 15 a 25 anys. De fet, l'objectiu de Siku era que el llibre servís com a guia inicial per als nous lectors de la Bíblia. En aquest manga insòlit, els lectors troben els personatges històrics transformats en superherois, parlant amb un llenguatge semblant al dels adolescents i vestint segons les últimes tendències de la moda beduïna. Tant l'Església anglicana com els catòlics d'Anglaterra van acceptar aquesta versió amb els braços oberts, i van dir que era una bona idea presentar a Jesucrist com un superheroi, ja que el més important és que manté el missatge de la Bíblia. Fa un any, les entitats catòliques espanyoles més vinculades als joves van seguir amb interès les notícies sobre La Bíblia Manga que arribaven des de l'estranger, però la major part de les botigues especialitzades van qüestionar l'èxit de la publicació al nostre país. Aquesta és la sinopsi promocional que ja es pot llegir al web de Panini Comics:
LA BIBLIA MANGA: DEL GÉNESIS AL APOCALIPSIS
Contiene el Antiguo Testamento y El Nuevo Testamento en un lenguaje claro y ameno. Ésta es la historia más grande jamás contada…como nunca antes la habías leído.La creación de la tierra… El mesías que cambió el mundo… El enfrentamiento definitivo entre las fuerzas del bien y las del mal… La Biblia Manga es una adaptación de la Sagrada Escritura en la cual se narra a modo de novela gráfica la relación de Dios con Su pueblo, desde la creación de la Tierra y la historia temprana de los israelitas hasta la vida y la muerte de Jesús, incluyendo los primeros y azarosos pasos de la Iglesia. No pretende contar la totalidad de las historias ni dar a conocer las enseñanzas de los Sagrados Textos, pero sí intenta proporcionar un valioso “primer paso” para darte a ti, lector, un anticipo de los temas y personajes de mayor relevancia, así como una idea básica de la historia en su conjunto.
Avui, amb motiu del 97è aniversari de la mort de Bram Stoker, us volem parlar d'una de les moltes versions de Dràcula que ha donat la cultura popular. Es tracta dels còmics de Dràcula que Marvel va publicar a partir del 1972, i que va encetar l'escenari vampíric de l'Univers Marvel en què finalment destacaria el personatge de Blade. Tot va començar a principi dels anys setanta, quan els responsables de la Casa de les Idees van considerar que ja havia arribat l'hora d'incorporar els grans personatges del terror al seu univers gràfic. Perquè això fos possible, Stan Lee havia trencat abans les barreres que imposava el Comics Code, quan va aconseguir la publicació de la seua coneguda trilogia d'Spiderman sobre el món de les drogues. Després d'un absurd intent de censura, Lee va decidir enfrontar-se al Comics Code i la trilogia va aparèixer sense el ridícul codi a la portada, cosa que va obrir el camí perquè la indústria del còmic als Estats Units es tragués la seua cotilla moral. Així, el 1971 la Marvel es va llançar al mercat dels magazines en blanc i negre, que es podien vendre sense l'aprovació del Comics Code. Però amb la reforma d'aquest sistema, Marvel va començar a editar còmics a tot color, protagonitzats pels monstres de tota la vida. Va ser així com va nàixer La Tomba de Dràcula (1972), en què el Príncep de les Tenebres adopta l'aparença més popular en aquella època, la de l'actor Christopher Lee. En l'apartat de dibuix trobem mestres com Neal Adams, John Buscema, Gil Kane i sobretot Gene Colan, amb un excel·lent domini de les ombres. Primer, amb guió de Gerry Conway i més tard amb històries del mític Marv Wolfman, que va ser l'encarregat de marvelitzar el personatge esbossat per Stoker a la seua coneguda novel·la. De fet, va ser el tàndem format per Wolfman i Colan el que va aconseguir que La Tomba de Dràcula es convertís en un dels millors títols de la història de Marvel, tot deixant els capítols tancats de l'etapa de Conway i apostant per trames llargues i intenses, amb molts personatges secundaris. És així, també, com Dràcula protagonitza sonats crossovers amb personatges llegendaris de l'editorial, com Spiderman. A més, Wolfman i Colan van presentar-hi Blade, un caça-vampirs que acabarà convertint-se en el gran oponent del Príncep de les Tenebres. En concret, Blade va aparèixer a la segona pàgina del número 10 de La Tomba de Dràcula. D'altra banda, l'èxit internacional dels còmics de Dràcula va derivar en la producció d'una pel·lícula d'animació japonesa, de la qual ja us hem parlat alguna vegada. Es tracta de Yami no teio kyuketsuki Dracula, dirigida el 1980 per Minoru Okazaki i Akinori Nagaoka. La pel·lícula inclou esdeveniments narrats a la sèrie de còmics, si bé l'anime dóna un major protagonisme a Satanàs, en detriment de personatges secundaris del còmic com Blade, King i el reverend Frost, que no apareixen a la pel·lícula d'animació. Al nostre país, els còmics de Dràcula estan editats dintre de la col·lecció Biblioteca Grandes del Cómic, de Planeta DeAgostini. Tot seguit teniu una fotogaleria mòbil amb algunes imatges...
La cadena Fox ja ha començat la preproducció de la vuitena temporada de la sèrie 24, un cop confirmada la continuïtat de la seua estrella protagonista, Kiefer Sutherland. El rodatge del vuitè dia en la vida de Jack Bauer començarà al maig, amb els rumors que podria tractar-se, també, de l'última temporada de la sèrie. Segons sembla, la idea per a la nova temporada és que, després de sis temporades amb l'acció principal a Los Ángeles i d'una, l'actual, amb la trama desenvolupada parcialment a Washington, l'amenaça terrorista es desplace fins a la ciutat de Nova York. En aquest sentit, de moment no s'ha previst el trasllat del rodatge a la ciutat dels gratacels, sinó reproduir en estudi la ciutat de Nova York, perquè semble que Bauer i companyia canvien d'escenari. De fet, no serà la primera vegada que Nova York es recrea arfiticiosament en una sèrie, ja que sense anar més lluny és el que s'ha fet amb CSI Nueva York. D'altra banda, la principal novetat de la vuitena temporada, al marge del retorn de Chloe, serà el fitxatge d'un nou comandament masculí, Brian Hastings, que arribarà acompanyat de dos agents nous. A veure quan podem disfrutar d'aquests nous capítols al nostre país, on encara tenim pendent l'estrena de la setena temporada...
El canal Antena.Neox, que es pot veure a través de la TDT, estrena dues noves sèries a la seua programació. Avui disssabte, a partir de les 22.00 hores, el canal emet des del primer capítol la comèdia Rockefeller Plaza, sèrie brillant que ja s'havia pogut veure en obert a La Sexta, i de la qual el canal temàtic Paramount Comedy també ha ofert les tres primeres temporades. Tot seguit, a partir de les 23.00 hores, també es podrà veure Boston Legal, una sèrie creada per David E. Kelley (La ley de Los Ángeles, Ally McBeal) que en realitat és l'spin-off d'una altra sèrie seua sobre judicis, El abogado. De la mateixa manera, Boston Legal també s'ha vist al nostre país a través dels canals temàtics, en aquest cas a Fox, però també es va emetre per la cadena mare de Neox. La diferència és que Antena 3 no va apostar gens per Boston Legal, situant-la en horari de matinada. De fet, la sèrie es va començar a emetre els dijous a les onze de la nit, però després d'un dia amb mala audiència va acabar programada a la una del matí, just després del programa ¿Sabes más que un niño de primaria? Ara Boston Legal tindrà una segona oportunitat, però a la TDT.
M'han sorprès les males xifres d'audiència de Gossip Girl, la nova sèrie nord-americana que Cuatro havia programat pels dijous a la nit. Vista la gran qualitat de la primera temporada de la sèrie, que fa uns mesos es va poder veure pel canal temàtic AXN, una estrena amb 1,2 milions d'espectadors i poc més del 6,5% de quota de pantalla és un registre insuficient. De fet, l'estrena de Cuatro fins i tot es va veure superada per la sèrie El mentalista, de La Sexta, que va tenir un màxim d'1,5 milions d'espectadors i un més que acceptable 8,1% de quota de pantalla. Estava clar que Gossip Girl ho tindria difícil d'entrada en la nit dels dijous, amb la sèrie revelació de la temporada, Águila Roja, que va assolir un màxim de 4,7 milions d'espectadors i un share espectacular del 25,4%; però també competint amb l'estrena de la setena temporada de Sin rastro a Antena 3 (11,3%) i amb els Supervivientes de Telecinco (20,7%). Però si analitzem les dades de Gossip Girl en comparació amb els programes que precedien i seguien la sèrie en la graella, veiem que va traure uns resultats molt pobres al costat dels 9,9% de la gent d'El Hormiguero, i del 7% de Cuestión de sexo. De fet, Cuatro potser hagués fet bé deixant Cuestión de sexo en prime time, ja que és una de les poques sèries espanyoles que li ha funcionat. La impressió, per tant, és que Cuatro ha situat malament una sèrie que podia donar-li més joc un altre dia o en un altra franja,; però també que ha fet una campanya promocional un pèl equivocada. Presentar Gossip Girl com una sèrie de xiquetes pijes és un error. Gossip Girl és una sèrie per a adolescents que viuen envoltats de luxe, però té més en comú amb Dawson Crece que amb Sensación de vivir. És un producte intel·ligent, que tracta el públic juvenil com a espectadors adults, però Cuatro va preferir vendre la sèrie amb un embolcall escessivament frívol, pensant-se que així atrauria un públic més ampli. Un comentari a banda mereix Saturday Night Live, programa d'humor que Cuatro va córrer al dimecres a la nit per deixar lloc dijous a l'estrena de Gossip Girl. Els últims rumors són que Cuatro s'està plantejant el fet de no encarregar una segona temporada de programes a Globomedia. No m'estranya gens. El programa ha anat de mal en pitjor, si bé reconec que ric molt amb les imitacions que Llum Barrera fa de Penélope Cruz. Si SNL continua la temporada vinent, serà més per orgull de la gent de Cuatro que pels resultats de qualitat i d'audiència que està aconseguint.
La princesa Mononoke és la pel·lícula d'animació que va presentar Hayao Miyazaki en l'escena cinematogràfica internacional com un realitzador a tenir en compte. Cinc anys abans, l'interessant film Porco Rosso (1992) ja havia tingut un cert ressò fora del Japó, tot i que Miyazaki ja era força conegut en l'escena internacional per haver estat el creador o haver participat (en molts casos, al costat de l'altre mestre de l'anime, Isao Takahata) en sèries de dibuixos animats tan famoses com Heidi, Marco, Anna de les Teules Verdes, Sherlock Holmes, Lupin III o Conan, el nen del futur. Però va ser el 1997, amb La princesa Mononoke, quan Miyazaki va aconseguir un ressò internacional que després es va veure confirmat amb la premiada El viatge de Chihiro, que va aconseguir l'Ós d'Or al festival de Berlin i l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació del 2002. Tots i els atacs rebuts pel simple fet de tractar-se d'una cinta de dibuixos animats i per ser una pel·lícula anterior a El viatge de Chihiro, a partir de l'èxit de la qual sempre és més fàcil afegir-se al carro de seguidors de Miyazaki, cal dir que La princesa Mononoke és una veritable joia de l'animació i una pel·lícula excel·lent, que segurament ha guanyat en profunditat amb el pas del temps. En aquest sentit, també cal destacar la magnífica banda sonora del músic Joe Hisaishi. Per fer La princesa Mononoke amb el seu mític Estudi Ghibli, el director va aprofitar una plantilla de 40 animadors amb molta experiència, però el mateix Miyazaki va acabar amb la mà embenada com el protagonista de la pel·lícula, després de sessions intensives de dibuix.
La princesa Mononoke explica una història ambientada en el Japó medieval, just quan el país nipó fa els primers passos cap a la industrialització. El tema de fons és habitual en el cinema de Miyazaki: les contradiccions entre el nou i el vell, les tensions que provoca el fet d'evolucionar i la destrucció del medi ambient. Així, la tranquil·litat d'un poble aïllat es veu alterada per la presència d'un senglar demoníac, que fereix al braç el príncep Ashitaka. El príncep salva la seua aldea de l'atac del senglar, però la ferida li provoca una maledicció que l'acabarà matant si no viatja cap a l'oest per esbrinar l'origen de la possessió de l'animal. Dalt del seu ren roig, Ashitaka emprèn un viatge que també és un viatge per descobrir-se a ell mateix, ja que cada vegada que deixa que el seu cor siga dominat per l'odi, aconsegueix una força sobrehumana que li permet derrotar els enemics, però també que la maledicció es puga estendre més ràpidament pel seu cos. Durant la seua aventura, Ashitaka ha d'enfrontar-se a uns samurais que estan arrasant un poble de pagesos, però també ha de prendre part en la guerra entre els habitants de la Ciutat del Ferro i els esperits protectors d'un bosc verge.
En aquest sentit, Miyazaki va voler fugir de la recreació idíl·licia del Japó medieval de samurais i camperols que s'ha implantat en l'imaginari col·lectiu a partir de les pel·lícules de directors com Akira Kurosawa, i va donar més protagonisme a les divinitats amb formes d'animals i especialment a la Ciutat del Ferro, ja que eren molts els poblats que es dedicaven exclusivament a l'explotació de mines i a la producció de ferro. La Ciutat del Ferro està governada per Lady Eboshi, que ha creat una fundició en què sobretot treballen antigues prostitutes i leprosos, i que ha iniciat una guerra amb els senglars per talar els boscos i poder explotar les mines de les muntanyes. A la Ciutat del Ferro, el príncep Ashitaka descobreix que Lady Eboshi ha estat la causant de la seua maledicció, ja que en una batalla va ferir el senglar Nago amb una bala de ferro que va fer-lo embogir. A banda, un altre fet que portarà Ashitaka a propiciar la pau entre humans i animals és la presència de San, una jove mig salvatge que va crèixer amb els llops, i que és la princesa Mononoke del títol de la pel·lícula. El príncep Ashitaka intenta fer de mediador entre Eboshi i San, ja que a més simpatitza amb els humans però també amb els animals. Però San i Eboshi estan encegades per l'odi, i Ashitaka no pot evitar que finalment esclate la guerra. Paral·lelament, un poderós samurai ha ordenat les seues tropes que ataquen la ciutat per prendre-li el ferro, i els agents de l'emperador s'alien amb Lady Eboshi, ja que consideren que el cap del gran Esperit del Bosc li atorgarà la immortalitat.
La princesa Mononoke va aconseguir desbancar Titanic com a pel·lícula més taquillera al Japó, però la seua projecció internacional es va veure afectada per una mala política de distribució per part de Disney i Miramax. De fet, hi ha una anècdota que explica que Miramax va intentar retallar la pel·lícula per fer-la més atractiva al mercat nord-americà, però que un dels productors de l'Estudi Ghibli va evitar-ho enviant-los una katana autèntica amb una nota en què es llegia: Sense talls.
Tot seguit, podeu veure els primers cinc minuts de la pel·lícula...
El diari El Mundoha publicat avui que La Sexta ha presentat aquest matí la seua sol·licitud per poder emetre per la nova televisió digital terrestre (TDT) de pagament el seu canal Gol TV, que fins ara només es podia veure a través d'alguns operadors de cable. En concret, La Sexta ha presentat un document amb més de 400 pàgines per sol·licitar al govern de l'Estat un canvi en la seua concessió administrativa, per la qual ara explota dos canals de TDT en obert, La Sexta i Hogar 10. D'aquesta manera, Hogar 10 seria substituït per Gol TV, i no seria fins després de l'apagada analògica que La Sexta obtindrà un tercer canal per recuperar el senyal d'Hogar 10. De fet, La Sexta ja feia un any que demanava un canvi en la legislació que permetés als operadors impulsar la TDT de pagament. La baixada en els ingressos publicitaris de les televisions privades, agreujada per l'actual crisi econòmica, ha fet que l'executiu de Zapatero haja obert la porta a la TDT de pagament. Els primers en demanar un canvi en la llicència han estat els de La Sexta, i Antena 3 també ha manifestat el seu interès en aquesta fórmula, mentre que tant Cuatro com Telecinco han manifestat les seues reticències. Telecinco, perquè actualment no té cap competició esportiva de primer nivell per poder oferir a través de la TDT de pagament, i Cuatro, perquè l'empresa mare Sogecable està intentant vendre Digital+, que fins ara havia dominat en el mercat de la televisió de pagament. En aquest sentit, l'anunci de Zapatero sobre la reducció dràstica de la publicitat a TVE es pot interpretar com una concessió a les televisions privades més reticents a la posada en marxa de la televisió de pagament, ja que feia temps que denunciaven que la televisió pública estatal estava competint al mercat publicitari de forma deslleial, gràcies seu doble sistema de finançament. La intenció de La Sexta és començar a emetre en proves Gol TV per la TDT abans del final de l'actual temporada, per poder iniciar les emissions regulars amb motiu de l'inici de la lliga 2009-2010. De totes maneres, ara caldrà veure quin tipus de tecnologia s'utilitzarà en aquest procés, si hi haurà una TDT de pagament estàndard i què passarà amb el parc actual de sintonitzadors de TDT que hi ha a Espanya (uns 10 milions d'unitats), dels quals molt pocs servirien per implantar la TDT pagant. Tot seguit, podeu veure una promo de Gol TV dedicada a Leo Messi...
Si aquests dies teniu previst allargar-vos al Japó, sapigueu que podeu veure una exposició (i una exposició seriosa, no una frikada qualsevol) dedicada a Terminator, tot coincidint amb la propera estrena de la quarta pel·lícula de la nissaga, titulada Terminator Salvation. De fet, la mostra va inaugurar-se el passat 19 de març i es podrà veure fins al 28 de juny. Al nostre país, Terminator Salvation s'estrena el proper 5 de juny i aquí queda la cosa; però al Japó ja han començat a escalfar motors i al museuMiraikande Tòquio, especialitzat en la ciència emergent i la innovació tecnològica, han decidit exhibir les figures dels cyborgs que s'han utilitzat al llarg de la sèrie de pel·lícules iniciada l'any 1984 per James Cameron. L'exposiciu es diu Terminator, batalla o coexistència. Un lema que demostra clarament l'interès que desperta al Japó el tema de la intel·ligència artificial, els perills dels avenços tecnològics i la possible coexistència d'homes i robots en un futur cada cop menys llunyà. Com us dèiem, a l'exposició es mostren les obres d'art i de vestuari que realment van utilitzar-se durant la filmació de les pel·lícules de Terminator, però també s'expliquen les últimes investgiacions sobre la capacitat comunicativa dels robots, des del punt de vista de la ciència i de la tecnologia. Així, l'aparició d'un robot bípede ha permès millorar l'atenció a la gent i als animals de companyia, i els robots que fan les feines domèstiques estan cada vegada més desenvolupats. A través de l'exposició, els responsables del museu Miraikan han volgut reflexionar sobre el futur ideal i la relació dels éssers humans amb els robots.
Tot seguit, podeu veure el tràiler de Terminator Salvation, interpretada per Christian Bale en la pell de John Connor, el líder de la resistència humana contra les màquines.
El canal japonès internacional NHK Worldha començat a emetre aquest mes d'abril en obert a través del saltèl·lit Hot Bird, després que l'any passat ja comencés a difondre un senyal en proves a través del satèl·lit Astra. Amb aquesta nova encesa, es calcula que ja poden rebre l'NHK World unes 80 milions de llars arreu del món. La cadena pública ja disposava d'una versió internacional, anomenada també NHK World TV, però molt més modesta que la inaugurada aquest febrer per informar de l'actualitat del Japó i de la resta del continent asiàtic. En aquest sentit, la gran competència del canal nipó són els dos canals que la televisió xinesa també ha posat en marxa al nostre continent, CCTV F, en francès, i CCTV 9, en anglès. De la mateixa manera, a través d'Astra ja fa un parell d'anys que emet un canal sud-coreà, Arirang TV, amb programació en anglès i fins i tot alguns programes i serials subtitulats al castellà. NHK World emet en anglès i japonès continguts de producció pròpia centrats en la informació. Ja durant l'agost passat, la corporació pública Nippon Hosoe Kyokai va ampliar l'emissió de la seua cadena internacional NHK World per a tota Europa a través dels 19,2 º Est del satèl·lit Astra, tot seguint amb els seus plans d'expansió a nivell internacional i en especial al mercat europeu, molt poc prolífic en canals procedents del Japó. De fet, NHK World és l'únic canal de televisió japonès que es distribueix en aquesta posició orbital, accessible a tota la península Ibèrica i en bona part d'Europa. De fet, aquesta és la primera vegada que NHK World es pot captar a Europa, després d'arrencar fa gairebé un any, el passat mes de maig, a través del satèl lit Badr 4 (26 º Est) per al mercat de la televisió àrab. D'altra banda, el JSTV (Japan Satellite Television) és un altre canal japonès que també és accessible a Europa, però a través dels 13 º Est de Eutelsat Hot Bird, encara que la seua emissió es compagina entre l'obert i el codificat.
La cadena privada Telecinco, potser cansada de fer canvis en l'orientació dels seus canals de TDT sense aconseguir els resultats desitjats, ha acabat comprenent que un dels continguts que més públic atrauen als espectadors i per tant als anunciants és la programació infantil. Els bons resultats de canals com Clan TVE o Disney Channel, però també del K3 en el cas de Catalunya, han fet Telecinco decidir-se per fer una aposta forta per la programació destinada als més menuts de la casa, que últimament havien estat molt maltractats per les cadenes generalistes. En les últimes setmanes ja s'havia notat un canvi de tendència de Telecinco i en especial del seu canal Telecinco 2. Però el gran canvi és l'estrena, el proper dissabte, dia 11 d'abril, del contenidor Boing, en què Telecinco abocarà la seua programació infantil els dissabtes i diumenges al matí, i Telecinco 2 la resta de dies per la tarda. La principal novetat és que Telecinco emetrà la sèrie anime Naruto, que fins ara estava en mans de Cuatro. El nou contenidor infantil de Telecinco s'ha dissenyat amb molt de dinamisme i una estètica moderna i innovadora. A més, Boing naix a partir de l'acord entre la cadena privada i Turner, de manera que entre els seus continguts destacaran les últimes produccions de la factoria Cartoon Network, i moltes de les sèries que actualment es poden veure al canal de pagament. Així, a Boing també s'emetran sèries com Bakugan, Código KND, Ben 10, Las Supernenas, Las macabras aventuras de Billy y Mandy, El laboratorio de Dexter i Megas, però també dibuixos de tall més clàssic procedents de la factoria Warner, com Los casos de Silvestre y Piolín. D'altra a banda, al marge de les cortinetes de continuïtat que marcaran la imatge única del programa, els presentadors de Boing seran sis divertits personatged: un esquirol, una foca, una gallina, una panotxa de panís, un robot i un dinosaure. De fet, la combinació d'imatge real i d'animació es convertiran en les senyes d'identitat del nou espai contenidor de Telecinco i Telecinco 2.
Una de les novetats editorials que es produiran per la propera diada de Sant Jordi és la publicació Catarsi. La revista de les Ter-Cat, una nova revista catalana de ciència-ficció. Segons llegim al bloc Planeta Països Catalans, de l'Andreu Mas, el preu de venda al públic de Catarsi serà de 2,5 euros. Encara no es coneixen, però, ni la periodicitat ni la distribució que farà aquesta nova publicació que es presenta al mercat com «la primera revista catalana dedicada íntegrament a la ciència-ficció, la fantasia i el terror». Amb tot, Mas ens cita altres precedents de publicacions íntegraments dedicades al gènere, com la Lovecraft Magazine, una revista de consum i distribució limitats, que no va aconseguir tirar endavant. El primer número de Catarsi inclou vuit relats (un d’ells, d’Edgar Allan Poe), un assaig de Sergi Ruiz sobre el tractament de la ciència-ficció a TV3, i una entrevista amb l’escriptor Antoni Munné-Jordà, una de les persones que més entén de ciència-ficció al nostre país i un dels pocs exponents literaris autòctons. Els relats que es publiquen en aquest primer número s’han triat entre els més de 30 originals que han rebut els promotors de la iniciativa (22 dels quals estaven escrits en català, 4 en castellà i 4 més en anglès). D'altra banda, Catarsi naix a partir de les Tertúlies Catalanes de ciència-ficció, terror i fantasia. Les tertúlies se celebren arreu del país i els membres que en formen part es comuniquen a través d'una llista de correu.
Demà dimecres, 8 d'abril, a partir de les 20:30 hores, el canal de pagament Animax estrena la sèrie Ergo Proxy. Sens dubte, es tracta d'una de les estrenes més espectaculars que Animax ha programat per aquesta primavera, i també una de les notícies més esperades pels afeccionats al manganime i a la ciència-ficció en general. Ergo Proxy és la nova proposta dels productors de l'aclamada sèrie Samurai Champloo, una impressionant producció que té com a escenari un món futurista i imaginari, devastat per l'apocalipsi nuclear i en què ja no existeixen els sentiments humans. L'anime és del 2006 i està basat en un manga que dos anys abans havien escrit Dai Sato i dibuixat Yumiko Harao. El conegut estudi Mangoble va produir la versió animada per a la xarxa de televisió per satèl·lit Wowow, amb direcció de Shukou Murase i guió del mateix Dai Sato. Ergo Proxy es caracteriza per la combinació de 2D digital, 3D per ordinador i efectes digitals especials. La sèrie té un total de 21 episodis. Tot seguit, podeu veure l'anunci promocional que està emetent Animax...
Així, en aquest futur apocalíptic, hi ha una ciutat, Romdo, concebuda com una utopia segellada, en què humans i androides (els autoreivs) coexisteixen en pau, sota el control total del govern. Però el pla no funciona, i Romdo és un lloc fosc i depriment, en què els sentiments humans han quedat arraconats fins a desaparèixer. En aquest context, mentre investiga una sèrie d'assassinats desconcertants, presumptament comesos per uns autoreivs infectats per un virus, una detectiu del servei d'intel·ligència, Re-I Mayer, rep una críptica advertència sobre alguna cosa que està a punt de despertar. Poc temps després, la detectiu és atacada per una monstruosa criatura, anomenada Proxy, que no és ni androide ni ésser humà. A partir d'aquest moment, el misteri dels Proxys l'obsessiona, i decideix saltar-se totes les normes per investigar pels seu compte qui són en realitat. Per acabar-ho d'adobar, Re-I és la néta de Donovan Mayer, un dels líders més importants de Romdo i actual regent de la ciutat. En el vídeo següent podeu veure l'impressionant capçalera de la sèrie...
El canal DCine Español estrena aquesta nit, a partir de les 21.30 hores, la sèrie Juncal, interpretada magistralment pels actors Paco Rabal i Rafael Álvarez El Brujo. És la primera vegada que aquest canal de l'oferta de cinema de Digital+ incorpora sèries a la seua graella, un fet que demostra dues coses. En primer lloc, la bona relació entre TVE i Sogecable, però sobretot els problemes que deu tener la plataforma per renovar el catàleg de títols del seu canal de cine espanyol. També es nota l'interès que té TVE per donar sortida al seu catàleg de sèries clàssiques, un cop exprimida la seua comercialització en el mercat del vídeo VHS i del DVD, i ara que també s'ha apostat per incorporar algunes sèries completes al web de RTVE, com comentàvem fa uns dies. Així, durant el mes d'abril el canal DCine Español emetrà la sèrie Juncal, i més endavant també es programaran Teresa de Jesús, dirigida per Josefina Molina i protagonitzada per Concha Velasco; la mítica Curro Jiménez, amb Sanco Gracia, José Sancho i Álvaro de Luna; La Regenta, de Fernando Méndez Leite, amb Carmelo Gómez i Aitana Sánchez Gijón, i la ineviatable Los gozos y las sombras, la triologia de Torrente Ballester interpretada per Eusebio Poncela, Charo López i Carlos Larrañaga. De moment, avui s'emetran els dos primers episodis de Juncal (la sèrie té un total de set capítols), en què l'inoblidable Paco Rabal interpreta un torero retirat. Dirigida per Jaime de Armiñán, Juncal va ser emesa per primer cop l'any 1989, i la sèrie va tenir un gran èxit de crítica i de públic. A més del paper de José Álvarez Juncal, que sembla escrit a mida per a Rabal, també és molt recordat el paper de Búfalo, en què Rafael Álvarez El Brujo va saber encarnar un neteja-botes entranyable i ple de saviesa popular. També cal destacar les interpretacions de Fernando Fernán Gómez i de Lola Flores, en una de les poques intervencions que l'artista va fer en el camp de la ficció televisiva.
El canal K3 ha programat per aquesta Setmana Santa dues pel·lícules basades en la popular sèrie El detectiu Conan. En primer lloc, el proper Divendres Sant, 10 d'abril, a les 19.45 hores, s'estrenarà la quarta pel·lícula de la sèrie, titulada Atrapat als seus ulls. Perònomés tres dies després, Dilluns de Pasqua i a la mateixa hora, el canal infantil de Televisió de Catalunya també emetrà el tercer llargmetratge d'aquest petit/gran detectiu, amb el títol L'últim mag del segle. En aquest sentit, potser el més assenyat hauria estat estrenar Divendres Sant la tercera pel·lícula del petit Conan i fer el mateix amb la quarta Dilluns de Pasqua, però això no depèn de nosaltres, i les coses van com van... A la pel·lícula Atrapat els seus ulls, la història comença quan alguns oficials de la policia són assassinats per una persona misteriosa. L'inspectora Sato es veu directament involucrada en el cas, ja que l'assassí la deixa greument ferida i l'únic testimoni que ha vist els fets ha estat la Ran. Però causa del shock, perd la memòria i no recorda res de la seua vida. El criminal intentarà eliminar-la; per això en Conan haurà d'esbrinar qui és l'assassí a la vegada que protegeix la Ran i també la seua veritable identitat. A l'altra pel·lícula, L'últim mag del segle, el detectiu Conan finalment ha trobat el que buscava: un lladre misteriós anomenat Kaito Kid. Conan i el seu amic Heiji estan decidits a protegir l'últim tresor de la dinastia russa dels Romanov de l'amenaça de Kaito Kid: l'ou de la memòria (o també l'ou de Pasqua). Malgrat tot, la fabulosa tècnica de robatori de Kaito Kid els confon i li permet endur-se l'ou.
Els xiquets més veterans recordareu la sèrie japonesa Musculman, que ens va entusiasmar i alhora desesperar, a la ja llunyana dècada dels noranta. Animació nipona més o menys matussera, amb un humor molt característic, tocs dramàtics i combats en tornejos que es feien eterns, però que ens deixaven enganxats al sofà, bocabadats davant de la pantalla. Quins berenars acompanyats de Musculator! Doncs bé, aquest divendres, a partir de les 20.30 hores, el canal de pagament Animax estrena la sèrie Musculman: La nueva generación, una producció que recupera els personatges de la sèrie anterior, i que ens acostarà amb un gran sentit de l'humor al món de la lluita lliure, ara que torna a estar tan de moda. Tot i així, aquí el protagonista és Mantaro Músculo (Kid Musculo), el fill malcrit del superheroi lluitador de la sèrie original. Com el seu pare, Mantaro ve del planeta Múscul, i després de 28 anys de pau per als Seigi Choujins, els antics enemics s'han reunit per fomar la DMP, la planta manufacturadora de dimonis. De fet, han aterrat al mont Fuji amb una nau en forma de puny, i la guerra entre herois i villans esclata. Però com que han passat tant de temps sense lluitar, els herois comprenen que s'han fet grans. És per això que comença l'entrenament d'una nova generació de lluitadors, que puguen enfrontar-se i derrotar als membres de la DMP. Així, a més del fill de Musculator, també hi ha els fills de dos protagonistes més, Terryman i Robin de les Estrelles. Tot seguit podeu veure el tràiler promocional que està emetent Animax, així com un vídeo amb un fragment del primer episodi, en la seua versió doblada a l'anglès...
Musculman: La nueva generación, el nom original de la qual és Ultimate Muscle: The Kinnikuman Legacy, naix a partir d'un manga publicat l'any 1998 per Yudetamago, que en japonès vol dir Ou Bullit o bé Ou Dur, i que és el pseudònim dels autors Yoshinori Nakai i Takashi Shimada. La sèrie de dibuixos animats, però, és de l'any 2002, té 51 episodis i és una producció de la mítica Toei Animation per a la cadena TV Tokyo, dirigida per Toshiaki Komura. En canvi, Musculman, la sèrie original Kinnikuman, va nàixer el 1983 a partir d'un manga dels anys setanta. L'anime original estava produït tanbé per la Toei Animation, però va ser emès a la cadena NTV, amb un total de 137 episodis. Al nostre país es va poder veure a través de Televisió de Catalunya i de Canal 9.
Un dels trets diferencials de Perdidos, però també una de les seues característiques més criticades pels fans, és el fet que Lost no té una capçalera a l'estil d'altres sèries de televisió. Perdidos té una intro minimalista, amb un fons negre i una musiqueta misteriosa, en què unes lletres borroses amb el títol de la sèrie van aproximant-se cap a l'espectador. Una capçalera molt simple, que contrasta clarament amb la trama argumental tan complexa de la sèrie creada per J.J. Abrams. En canvi, avui hem pogut veure un vídeo a YouTube que mostra com hauria quedat la capçalera de Lost amb una cançó apegalosa i un muntatge descriptiu, a l'estil de les intros que tenien les sèries de televisió als anys vuitanta i noranta. L'experiment és molt divertit. Amb una primera visió, la capçalera té coses que es recorden sèries mítiques com Dallas, El equipo A, McGyver i Los vigilantes de la playa. Per cert, ja s'ha confirmat la propera estrena de la cinquena temporada de Perdidos a Espanya. No serà a l'abril, sinó el proper 7 de maig, dijous, a partir de les 21.30 hores al canal Fox.
TVE i el Ministeri de Cultura han elegit el proper 23 de abril, diada de Sant Jordi i data de l'enterrament de Miguel de Cervantes i de la mort de William Shakespeare, per iniciar les emissions en proves del nou canal Cultural.es. L'ens públic i el Ministeri només havien anunciat, fins ara, que l'esperat Cultural.es començaria les emissions durant el mes d'abril, i molts esperàvem que avui fos el tret de sortida de la posada en marxa del canal. Però encara haurem d'esperar uns dies més, segons va avançar ahir l'agència de notícies Servimedia. Així, Cultural.es començarà a emetre en proves a través de les plataformes de televisió per cable i per satèl·lit, just un any abans de fer el salt a la televisió digital terrestre (TDT), a l'abril del 2010, quan es face efectiva l'apagada analògica. Així, durant aquest any de proves, el nou canal ocuparà l'espai de l'actual canal de documentals Docu TVE (dial 67 de Digital+). En aquest sentit, la desaparició confirmada de Docu TVE és sens dubte una mala notícia per als afeccionats al gènere, però sobretot per al centre de producció de RTVE a València. De moment, però, sembla que es manté el Canal Clásico, ja que en un primer moment s'havia parlat de la fusió amb Docu TVE per propiciar el naixement de Cultural.es. D'altra banda, la setmana passada va aprovar-se, per unanimitat, una resolució a la comissió de Política Cultural del Parlament, que reclamava que el nou canal Cultural.es puga tenir la seu a les instal·lacions de RTVE de Sant Cugat del Vallès. A més, ERC ha presentat al Congrés dels Diputats una proposta perquè Cultural.es puga operar des de Sant Cugat i perquè les seues emissions siguen multilingües, és a dir, en les diferents llengües oficials de l'Estat espanyol. Finalment, entre els projectes més immediats del canal hi ha la recuperació del mític espai de teatre Estudio 1, un homenatge als 30 anys de La leyenda del tiempo, el disc de Camarón de la Isla, i especials sobre el guionista de cinema Rafael Azcona i l'escriptor català Josep Pla.
L'escriptor riberenc Andreu Carranza ha tornat a la literatura d'autor, després de l'èxit comercial de La clau Gaudí, amb una obra sobre la supervivència dels llibres en temps de censura, que recupera records d'infantesa en un poble de l'Ebre i les primeres experiències d'un xiquet amb la lectura. Amb Impremta Babel (Columna), Carranza torna a les seues obsessions més personals (la memòria i l'absència del pare, l'exili, el paisatge de l'Ebre, l'arqueologia de la paraula...) amb una història sobre la supervivència dels llibres i la censura. L'altre dia vam fer-li la següent entrevista en vídeo, en què Carranza explica Impremta Babel en només tres minuts...
